Tenir la possibilitat de veure els alumnes dins de casa seva et permet observar les dinàmiques que es creen amb els seus pares. Es dibuixen llavors els motius i les possibles solucions a allò que no funciona del tot. És un privilegi que els seus professors de l’institut no tenen, la oportunitat d’entendre els perquès i poder dedicar-los temps per mirar d’aportar-hi alguna cosa modesta, però significativa.
Una entrevista formal també retrata, però la llar, els horaris en què els veus, l’organització, els costums, són un paisatge molt més ric.
I m’adono que els pares determinen molt, de fet quasi tot sobre el que podem incidir després del naixement (i de fet també abans, però això ja és un altre qüestió). Crec que és quelcom molt dur d’acceptar i de reconèixer, perquè si hi ha causa també hi ha certa responsabilitat. Però com tantes coses a la vida crec que els pares que sentin el pes d’aquesta responsabilitat l’han d’acceptar en positiu i de forma activa. Fer-ho en positiu voldrà dir pensar en la capacitat enorme que tenen de millorar i de créixer amb els seus fills.
Ser actius voldrà
dir formar-se. Personalment crec que hauria de ser totalment obligatori
treure’s el carnet de pare, si fem aquest esforç per una cosa més banal com és
conduir, crec que ens hauríem de prendre almenys el mateix esforç pels nostres
fills i el futur de la nostra societat. De totes maneres, mentre no s’instauri
la formació obligatòria tenim la possibilitat de escollir formar-nos pel nostre
compte per ser millors pares.Si sou pares, davant dels dubtes us demanaria que us atreviu a buscar, a preguntar, a comparar, a provar...a ser actius, a dedicar energia a accions encaminades a solucionar el que us preocupi i a ser constants en el vostre interès. Comenceu pel que han escrit els experts i proveu, i si no us en sortiu, aneu a buscar als psicòlegs. Però no hi confieu cegament, sempre cal ser crític amb el que no ens funciona.
Quan em plantejo jo mateixa construir propostes formatives dirigides als pares, em sorprenc preparant materials que m’han donat en altres àmbits, com el laboral. De fet, la formació que és necessària tracta sempre de millorar la capacitat de comprendre les situacions, de viure-les sense considerar-les una amenaça i finalment de donar una resposta constructiva. És la gestió d’un mateix la que acabarà incidint en ser millors pares, i a més millors persones.
El coneixement de les bases del que podríem anomenar intel·ligència intrapersonal i interpersonal, és a dir, de relació amb un mateix i amb els altres, és abastament desconeguda per la gran majoria de la població. Per tant tenim la oportunitat de millorar molt amb poc que fem. No obstant, cada vegada que aprenem una cosa se’ns n’obriran dues més per descobrir, ja que la complexitat dels comportaments humans és immensa.
