Emprendre en el camp de la docència.

Ja fa uns mesos que estic preparant-me per iniciar la meva activitat professional com a docent de forma autònoma. La conjuntura econòmica fa que hi hagi poc lloc per a professionals sense massa experiència. I la meva pròpia conjuntura em fa inconformista, i m’empeny a cercar la qualitat i l’ideal, que queden força lluny en moltes empreses i institucions, no ens enganyem. Així doncs, ara que puc, inicio aquest camí dur i solitari, però molt desitjat.

Al setembre obrirà una acadèmia de reforç per a alumnes d’ESO. Jo l’anomeno espai de reforç, al·ludint al seu caràcter de lloc on hi caben diferents possibilitats més enllà d’una relació direccional entre professor i alumne en que un parla i l’altre assenteix.

La meva motivació per tirar endavant aquest projecte ha sigut la de millorar la tasca que vaig fer el curs passat donant classes particulars. Crec que a els meus alumnes els hagués convingut més un model amb més possibilitats. Un lloc pensat per ells, un espai com la oficina dels adults, sense les distraccions de casa i sobretot més temps per dedicar-los.

Es fa molt difícil poder formar persones en una hora i mitja a la setmana. D’aquesta manera tindré la oportunitat d’estar més temps amb ells, però sobretot tindré més temps per no intervenir de forma directa, perquè els nois de l’ESO necessiten anar agafant més responsabilitat en el seu aprenentatge. Han d’anar decidint què volen, sense que els deixem totalment sols en aquest procés. Ajudar-los si, però sobretot facilitar-los que els vagi bé, oferint-los les condicions adequades. S’ha demostrat empíricament que un sistema que facilita és molt més efectiu que no pas un sistema coercitiu, amb amenaces de tot el que els pot passar si no aproven :”Que et quedes sense Play!”

Amb molta il·lusió i sobretot amb cura donaré suport a aquells nois i noies que els seus pares em confiïn. En aquest viatge em dona força el record molt present de tots els nens i nois amb els que ja he treballat, des dels ganàpies de l’IES Salvador Espriu fins els menuts del casal d’estiu, passant per les hores asseguda al costat d’en Pau, la Maria, l’Àlex o en Jordi. Amb la il·lusió desapareixen els temors i es pot somiar en un futur millor.