Premiar és efectiu

L’espai de reforç per a alumnes d’ESO funciona a molt bon ritme gràcies a haver introduït l’estratègia de premiar als alumnes.

Les primeres dues setmanes van ser difícils, parlaven i es distreien. El ritme de treball no era suficient perquè assolissin l’objectiu d’aprovar les assignatures. Calia trobar la manera de fer-los comportar-se d’una altra manera. La solució va arribar de la mà de recompensar els bons comportaments. En el cas de l’espai de reforç, el premi va ser sortir uns minuts abans. Una opció que estava al meu abast.

Per tal de fer aquesta estratègia efectiva cal usar uns indicadors clars i senzills, coneguts per les dues parts,  que permetin dir si s’ha aconseguit el premi. El premi ha de ser gradual, per permetre que tothom en pugui guanyar una mica si hi posa de la seva part. I cal ser rigorós, en el sentit de no premiar si no s’ha complert amb el que es demanava. Els punts a premiar són aquells aspectes que són més crítics per al funcionament de l’espai. Però a més hi afegeixo comportaments o capacitats que tant l’alumne com jo creiem que han de millorar. La personalització és molt important, ja que tant els alumnes com jo entenem que persones diferents necessiten avançar en direccions diferents. I el consens també és un ingredient clau, perquè ens situa visiblement a alumnes i docents remant en la mateixa direcció.

La inspiració va venir directament de la teoria pedagògica més bàsica. Cal felicitar i premiar per tal de remarcar aquells comportaments que volem que es repeteixin. Tot i que estudiar ja té un premi, que és aprovar, als alumnes els costa esperar una conseqüència que arriba a mig termini, el fet de introduir conseqüències immediates els permet veure més clarament el que guanyen amb el seu esforç. Es tracta de dissenyar l’activitat perquè allò que volem es produeixi de manera directe i fàcil per a tothom.

En aquest mateix sentit, recordo les pràctiques de Biologia Cel·lular, quan anava a la universitat. Sortíem a les 21h si o si, no importava quin era el nostre comportament, ni el volum de feina fet. Esforçar-se no tenia cap recompensa. Per tant, no ens esforçàvem, i només fèiem bromes i teníem un comportament gens propi de l’àmbit en què ens trobàvem.

En el cas de les tasques dels estudiants, crec que és bo incentivar la productivitat. No tant que treballin molt, sinó que ho facin suficientment i amb prou qualitat. El model de treballar bé enlloc del model de treballar molt. És molt més fàcil encoratjar als alumnes en aquest sentit, sempre que partim de definir objectius realistes i consensuats. Crec que és la manera més adequada per enfocar el treball, també el dels adults, tot i que aquest ja és un altre debat.

Quan el futur llunyà no incentiva

Observant els professors des de l’altra banda (tercera i última part)

He trigat uns quants mesos a concloure aquesta entrada que vaig iniciar cap a finals del mes d’abril, i no ha estat pas casualitat. Fa només un parell de setmanes que he fet un salt endavant per entendre com gestionar l’aula, d’això en parlaré ben aviat, de moment fixem-nos en els docents veterans.

Per ressituar-nos ràpidament en aquesta trilogia lleugera, diré que a cada capítol he parlat d’un estil de professor, no fent-ne un anàlisi profund, sinó fixant-me només en el que coneixem com a gestió de l’aula. Entenc per gestionar adequadament l’aula el fet de mantenir un cert control sobre el que passa a la classe, de manera que la gran majoria o la totalitat del grup faci les tasques proposades a un ritme raonable i mantenint l’atenció prou alta i les converses i comentaris entre companys de classe a un nivell mínim.

La trilogia va començar amb la “L”, una professora novella que amb prou feines aconseguia que se l’escoltés per damunt de la remor general. Vaig seguir amb l’”O”, un professor que liderava la classe amb tècniques apreses, properes al món de la interpretació, que li permetien imposar-se amb la seva veu, to i posicionament davant dels alumnes, però que malgrat tot no va aconseguir conquerir-nos. I acabaré amb en “C”, que va exercir un lideratge amable i va ser excel·lentment valorat per tots el darrer dia del curs.

En “C” usava tècniques. Ens va parlar de provocar algun riure inicial per trencar al gel i aconseguir un clima positiu. Ens va parlar d’usar el vocabulari al nostre favor i no usar paraules com cansat, avorrit, sense ganes...perquè el llenguatge es contagia. Ens va parlar de no deixar que els nois facin el que vulguin, però no castigar un noi que no vol participar ni donar-li privilegis per inclinar-lo a fer-ho.

En definitiva, el bon professor és aquell que d’una manera o altre (habitualment amb la pròpia experiència feta a base de prova i error) va trobant un llistat gran de com fer cada cosa. Els trucs no són complicats i no passen per imposar-se a l’altre, sinó per fer natural que passi el que vols que passi. No crec que es puguin donar receptes, però si que es pot dir en què fixar-se i en experiències que han sortit bé a altres docents perquè serveixin d’inspiració per crear les pròpies.

La ubicació dels alumnes és fonamental. Situar-los en U per donar una explicació, de manera que els controles a tots. Asseure’ls individualment si han de treballar individualment. Allunyar els alumnes que interaccionen massa. Cal anar observant el que passa i moure’ls per tal que no passi.

El clima cal graduar-lo, no ens podem posar enfadadíssims sempre que passa una coseta. Si funciona el clima de bon rotllo, no cal canviar-lo. El clima que obtenim també depèn de la motivació que transmetem, tenint en compte el llenguatge verbal però sobretot el para verbal (entonació variada i ritme adequat) i el no verbal (usar el cos perquè ens acompanyi en les explicacions). Hem de partir de nosaltres mateixos perquè si estem motivats, ho transmetrem, però sinó ho estem, també.

La intensitat de les activitats s’ha de tenir en compte. Les hem d’ordenar segons les nostres necessitats i segons les realitats que ens trobem (hora del dia, estat inicial, activitat següent). Si classifiquem les intensitats de qualsevol activitat en baixa, mitjana o alta, veurem que no els podem fer passar d’alta a baixa de cop, ni al inrevés.

Els temps que usem a l'hora de donar explicacions han de ser suficients però mai massa llargs.

I cal premiar, perquè realment és molt més efectiu que no pas castigar. Per norma, els premis no han de ser mai materials, però si es donen, tothom ha de rebre alguna cosa (encara que no sigui igual per tothom). Habitualment es faran premis afectius en forma de felicitacions i valoracions positives per premiar allò que s’ha aconseguit, però es premiarà sobretot els passos que es fan en el camí que volem reforçar.

En “C” era bon professor tot i que ni ell mateix s’ho reconeixia, tenia tant integrada la forma de funcionar que no li costava esforç i per això no hi trobava mèrit. I això els passa a altres bons professors que conec, ells ni saben que ho són, però els seus alumnes si que ho saben, i tant que ho saben!

Quan un simple detall fa meravelles