Premiar és efectiu

L’espai de reforç per a alumnes d’ESO funciona a molt bon ritme gràcies a haver introduït l’estratègia de premiar als alumnes.

Les primeres dues setmanes van ser difícils, parlaven i es distreien. El ritme de treball no era suficient perquè assolissin l’objectiu d’aprovar les assignatures. Calia trobar la manera de fer-los comportar-se d’una altra manera. La solució va arribar de la mà de recompensar els bons comportaments. En el cas de l’espai de reforç, el premi va ser sortir uns minuts abans. Una opció que estava al meu abast.

Per tal de fer aquesta estratègia efectiva cal usar uns indicadors clars i senzills, coneguts per les dues parts,  que permetin dir si s’ha aconseguit el premi. El premi ha de ser gradual, per permetre que tothom en pugui guanyar una mica si hi posa de la seva part. I cal ser rigorós, en el sentit de no premiar si no s’ha complert amb el que es demanava. Els punts a premiar són aquells aspectes que són més crítics per al funcionament de l’espai. Però a més hi afegeixo comportaments o capacitats que tant l’alumne com jo creiem que han de millorar. La personalització és molt important, ja que tant els alumnes com jo entenem que persones diferents necessiten avançar en direccions diferents. I el consens també és un ingredient clau, perquè ens situa visiblement a alumnes i docents remant en la mateixa direcció.

La inspiració va venir directament de la teoria pedagògica més bàsica. Cal felicitar i premiar per tal de remarcar aquells comportaments que volem que es repeteixin. Tot i que estudiar ja té un premi, que és aprovar, als alumnes els costa esperar una conseqüència que arriba a mig termini, el fet de introduir conseqüències immediates els permet veure més clarament el que guanyen amb el seu esforç. Es tracta de dissenyar l’activitat perquè allò que volem es produeixi de manera directe i fàcil per a tothom.

En aquest mateix sentit, recordo les pràctiques de Biologia Cel·lular, quan anava a la universitat. Sortíem a les 21h si o si, no importava quin era el nostre comportament, ni el volum de feina fet. Esforçar-se no tenia cap recompensa. Per tant, no ens esforçàvem, i només fèiem bromes i teníem un comportament gens propi de l’àmbit en què ens trobàvem.

En el cas de les tasques dels estudiants, crec que és bo incentivar la productivitat. No tant que treballin molt, sinó que ho facin suficientment i amb prou qualitat. El model de treballar bé enlloc del model de treballar molt. És molt més fàcil encoratjar als alumnes en aquest sentit, sempre que partim de definir objectius realistes i consensuats. Crec que és la manera més adequada per enfocar el treball, també el dels adults, tot i que aquest ja és un altre debat.

Quan el futur llunyà no incentiva