El nostre Goliat particular gasta milers de milions en generar jocs virtuals increïbles, jocs que un exèrcit de professionals tarden anys sencers a realitzar. Per si hi ha algun noi o noia que no se senti seduït o seduïda per aquestes meravelles virtuals podem trobar pel·lícules dirigides a aquest públic, o atractius cantants fabricats per emetre cants de sirena hipnòtics. Si el bombardeig acabés aquí potser trobaríem algun supervivent, però no és així, ni de bon tros! Les sèries de televisió, les botigues de roba, els mòbils d’última generació, les xarxes socials... i el que vulgueu! Milers de productes fets per un batalló d’experts en consumisme. El que tenia jo al meu abast quan era adolescent, fa només 15 anys queda en ridícul: la tele i el telèfon.
No crec que la indústria de la educació fos un competidor a l’alçada, encara que existís. Enlloc d’aquesta indústria hi trobem professors desbordats, que busquen recursos a internet en les seves hores lliures. No compten ni tant sols amb materials unificats, potents i de qualitat proporcionats per l’administració pública, només unes pautes que anomenem currículum. Els materials els fan editorials, que competeixen entre elles per treure novetats ràpid i a bon preu, sense cap opció de dissenyar productes potents assessorats o dirigits per pedagogs.
I sent així les coses, com m’ho faig jo, o els pares, o els mestres, o els mateixos alumnes per aconseguir que els nois estudiïn i aprovin els exàmens? El resultat és que molts no poden. El percentatge de nois que suspenen una o moltes assignatures tampoc no s’assembla gaire al que hi havia quan jo era adolescent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada