En la matèria de les classes particulars tot esdevé difícil d’analitzar. Per una banda hi ha canvis en els alumnes que no entren dins el que és avaluable amb unes notes. Per altra banda crec que es necessita molt més temps per veure’ls. També es necessita convicció i motivació, esforç dels alumnes. I finalment, no els puc guiar cap a un model que no encaixi amb ells mateixos, que vulneri el que són i el que senten.
Els nois són extraordinàriament diferents entre ells, responen de forma diferent al que els dius, tenen maneres molt diferents d’aprendre, troben dificultats i facilitats en aspectes diametralment oposats. Per això les classes que els faig a uns i a altres no tenen res a veure. M’hi adapto totalment, sóc una professora molt diferent amb uns i altres. De vegades cal fer orientació professional, també pot ser necessari escoltar sense jutjar, o fer exercicis sense parar, en algun cas cal fer crides cap a la responsabilitat o plantejar reptes per fer una classe dinàmica que compensi la dificultat d’atenció, cal també treballar hàbits i cent coses més.
Em centro en donar-los un model positiu, ple de propostes que ells poden prendre o rebutjar, però sento que un model com aquest mostra els seus resultats a molt més llarg termini. Una simple professora particular no pot competir amb el model aprés dels pares i amb l’exemple constant de l’escola. L’escola sovint els ofereix manca de llibertat i d’autonomia, els fa ser molt passius, molt menys del que jo els faria ser.
No obstant, no vull ser una continuació de l’escola, prendre el mateix camí potser seria més fàcil, però no millor, perquè l’escola no els prepara massa per la vida. La vida té molt poc a veure amb fer enèsims anàlisis sintàctics de frases. I quan una alumna de cop em pregunta això perquè serveix...quin gran moment aquest! Llavors jo els dic perquè els serveix el que aprenen a l’escola, però no els dic que hi ha una altra manera d’ensenyar, un altre model d’escola que els faria més intel·ligents, més feliços i més autònoms.
Malgrat tot, el que em costa més de pair és el model que aporta la família, especialment la falta de confiança en el fill. De totes maneres, la família encara és menys influenciable que els nois, són massa anys funcionant de determinada manera. I mai m’oblido cal ser respectuós al màxim amb com uns pares decideixen pujar als seus fills.
M’agradaria poder fer partícips a tots els actors educatius, això és, pràcticament a tota la societat, d’un nou paradigma educatiu. El paradigma de l’alumne protagonista i l’adult que acompanya, ajuda, però no imposa ni dirigeix. Un adult que posa límits en les qüestions irrenunciables que tenen a veure amb la pròpia seguretat i el respecte als altres, però deixa experimentar al nen o l’adolescent en les altres qüestions. Un adult que predica amb l’exemple i que mostra un model sincer, que no amaga parts de la realitat, ni que la guarneix perquè sigui més bonica... Bé, nou, nou, no podem dir que ho sigui aquest model educatiu, lamentablement hi és ben bé des de fa 100 anys, però no l’estem adoptant. Ho farem alguna vegada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada