El teatre ens aporta eines per fer més efectiva la comunicació, qüestió que esdevé cabdal si partim de la idea que només el 7% de la comunicació és el que diem (el contingut del nostre discurs). De la mà del teatre podem animar-nos a entrar en una nova dimensió, en la que entenem els professors com a comunicadors, que surten a un escenari, tenen un públic sovint difícil i actuen en directe, com passa en un teatre. Aquesta consciència ens pot fer millorar espectacularment la nostra labor docent.
La consciència corporal. El nostre cos expressa com som o almenys com ens sentim. Els alumnes detecten aquesta informació i la solen utilitzar. Podem observar la nostra postura directament o amb l’ajuda dels nostres amics, com a primer pas per conèixer millor què transmetem i com ho podem modificar. Habitualment, coses tan senzilles com tirar una mica enrere les espatlles, relaxar el cos, o moure’ns per tota l’aula poden marcar una gran diferència.
La veu. Qualsevol professor sap que ha de parlar amb un volum audible per tots, ara bé, aquesta no és la única cosa que hem de tenir en compte. Cal aprendre a usar l’aire de la respiració diafragmàtica per no perjudicar les cordes vocals. Una manera lúdica de fer-ho és endinsar-nos en el món del cant. A més, cal que actuem sobre la modulació de la veu, una bona vocalització és quasi més important que un bon volum. Finalment hem de fer canvis de ritme i de to per no caure en la monotonia, per exemple introduint petites bromes integrades amb la resta del discurs.
La creativitat i la improvisació. Hi ha dues maneres fonamentals d’acostar-s’hi, cada persona ha de trobar la que li és més natural. Per una banda tenim els que prefereixen partir d’una minuciosa preparació, d’un treball previ que després ens donarà la seguretat per poder anar d’A a B o de B a A, o fer referència a C si els alumnes ho pregunten. Conèixer amb profunditat allò del que parlarem ens pot donar la seguretat de moure’ns-hi amb versatilitat. L’altre tàctica és la dels “sense por”, que es recolzen amb el fet que sempre se’n han sortit, no els cal preparar tant la classe abans, ja que quan arriba la situació en la que cal improvisació se senten tranquils i confiats, i busquen una alternativa amb diligència. No hi ha una alternativa bona i una altra de dolenta, cal trobar on se sent més còmode cadascú.
L’empatia. Sense empatia no hi pot haver bons professors. Implica observar i compassar-se amb el ritme de l’alumne. Vol dir també desaprendre per acompanyar-los a l’hora de descobrir per primera vegada. Un professor expert no pot obviar la dificultat real d’allò que explica quan és una novetat absoluta pels que ho escolten. El professor que està atent als indicadors, a les cares i els gestos, és el que es preocupa per el procés d’aprenentatge dels alumnes. És l’oposat al model de professor que creu que només ha de dir la lliçó que toca i marxar quan sona el timbre.
Consells generals. Per acabar faig un recull de suggeriments que vaig trobar útils:
·
La passió pel que
fas i pel que expliques és absolutament contagiosa.
·
Sentir-se amb
confiança i estar tranquil a classe la fa més fàcil, no cal que ens posem a la
defensiva.
·
Tocar, mirar i escoltar
directament un alumne, sobretot si és conflictiu és una senyal de bon tracte
amb ell, trenquem el tipus de relació que sol tenir amb els altres. El contacte
només el podem usar si és acceptat pel l’alumne, si és així serà una eina molt
potent.
·
VEU.
o
Cal que usem
l’aire del diafragma per parlar, fer-ho em un bon volum i vocalitzant.
o
En les
explicacions molt llargues és convenient incloure-hi alguna petita broma
integrada en el context de la classe per riure una mica i captar de nou l’atenció.
o
Les
onomatopeies també són elements que criden l’atenció i trenquen la monotonia
del discurs.
o
Les anècdotes
també són bones eines ja que també canvien el ritme de la classe i sempre es
recorda millor la informació que forma part d’una història. També els apunts
fora del discurs, les preguntes o la inclusió de diàlegs enriqueixen la classe,
la fan més amena i per tant que es segueixi amb més atenció.
o
El professor
es pot permetre estar en silenci pensant, que no vol dir que dubti.
·
COS.
o Situar el cos amb un
posicionament obert d’espatlles, braços i mans comunica un missatge de
disponibilitat i confiança positiu pel professor.
o
Tenir
consciència corporal de tothom, voldrà dir arribar a tots els alumnes,
acostant-nos-hi, girant-nos, etc.
o
Mirar als
nostres alumnes enlloc de mirar a terra o més amunt indica que tenim seguretat.
El contacte visual també indica interès pels alumnes i ens permet saber com
estan (empatia).
o
La
gesticulació, sobretot si contribueix a formar una imatge visual dóna més força
a l’explicació.
o
El cos ha d’estar
suau i relaxat, reflectint que estem còmodes i segurs.
o
En resum: el
cos ha d’estar en una posició recta, oberta i relaxada.
