Observant els professors des de l’altra banda (tercera i última part)

He trigat uns quants mesos a concloure aquesta entrada que vaig iniciar cap a finals del mes d’abril, i no ha estat pas casualitat. Fa només un parell de setmanes que he fet un salt endavant per entendre com gestionar l’aula, d’això en parlaré ben aviat, de moment fixem-nos en els docents veterans.

Per ressituar-nos ràpidament en aquesta trilogia lleugera, diré que a cada capítol he parlat d’un estil de professor, no fent-ne un anàlisi profund, sinó fixant-me només en el que coneixem com a gestió de l’aula. Entenc per gestionar adequadament l’aula el fet de mantenir un cert control sobre el que passa a la classe, de manera que la gran majoria o la totalitat del grup faci les tasques proposades a un ritme raonable i mantenint l’atenció prou alta i les converses i comentaris entre companys de classe a un nivell mínim.

La trilogia va començar amb la “L”, una professora novella que amb prou feines aconseguia que se l’escoltés per damunt de la remor general. Vaig seguir amb l’”O”, un professor que liderava la classe amb tècniques apreses, properes al món de la interpretació, que li permetien imposar-se amb la seva veu, to i posicionament davant dels alumnes, però que malgrat tot no va aconseguir conquerir-nos. I acabaré amb en “C”, que va exercir un lideratge amable i va ser excel·lentment valorat per tots el darrer dia del curs.

En “C” usava tècniques. Ens va parlar de provocar algun riure inicial per trencar al gel i aconseguir un clima positiu. Ens va parlar d’usar el vocabulari al nostre favor i no usar paraules com cansat, avorrit, sense ganes...perquè el llenguatge es contagia. Ens va parlar de no deixar que els nois facin el que vulguin, però no castigar un noi que no vol participar ni donar-li privilegis per inclinar-lo a fer-ho.

En definitiva, el bon professor és aquell que d’una manera o altre (habitualment amb la pròpia experiència feta a base de prova i error) va trobant un llistat gran de com fer cada cosa. Els trucs no són complicats i no passen per imposar-se a l’altre, sinó per fer natural que passi el que vols que passi. No crec que es puguin donar receptes, però si que es pot dir en què fixar-se i en experiències que han sortit bé a altres docents perquè serveixin d’inspiració per crear les pròpies.

La ubicació dels alumnes és fonamental. Situar-los en U per donar una explicació, de manera que els controles a tots. Asseure’ls individualment si han de treballar individualment. Allunyar els alumnes que interaccionen massa. Cal anar observant el que passa i moure’ls per tal que no passi.

El clima cal graduar-lo, no ens podem posar enfadadíssims sempre que passa una coseta. Si funciona el clima de bon rotllo, no cal canviar-lo. El clima que obtenim també depèn de la motivació que transmetem, tenint en compte el llenguatge verbal però sobretot el para verbal (entonació variada i ritme adequat) i el no verbal (usar el cos perquè ens acompanyi en les explicacions). Hem de partir de nosaltres mateixos perquè si estem motivats, ho transmetrem, però sinó ho estem, també.

La intensitat de les activitats s’ha de tenir en compte. Les hem d’ordenar segons les nostres necessitats i segons les realitats que ens trobem (hora del dia, estat inicial, activitat següent). Si classifiquem les intensitats de qualsevol activitat en baixa, mitjana o alta, veurem que no els podem fer passar d’alta a baixa de cop, ni al inrevés.

Els temps que usem a l'hora de donar explicacions han de ser suficients però mai massa llargs.

I cal premiar, perquè realment és molt més efectiu que no pas castigar. Per norma, els premis no han de ser mai materials, però si es donen, tothom ha de rebre alguna cosa (encara que no sigui igual per tothom). Habitualment es faran premis afectius en forma de felicitacions i valoracions positives per premiar allò que s’ha aconseguit, però es premiarà sobretot els passos que es fan en el camí que volem reforçar.

En “C” era bon professor tot i que ni ell mateix s’ho reconeixia, tenia tant integrada la forma de funcionar que no li costava esforç i per això no hi trobava mèrit. I això els passa a altres bons professors que conec, ells ni saben que ho són, però els seus alumnes si que ho saben, i tant que ho saben!

Quan un simple detall fa meravelles

Emprendre en el camp de la docència.

Ja fa uns mesos que estic preparant-me per iniciar la meva activitat professional com a docent de forma autònoma. La conjuntura econòmica fa que hi hagi poc lloc per a professionals sense massa experiència. I la meva pròpia conjuntura em fa inconformista, i m’empeny a cercar la qualitat i l’ideal, que queden força lluny en moltes empreses i institucions, no ens enganyem. Així doncs, ara que puc, inicio aquest camí dur i solitari, però molt desitjat.

Al setembre obrirà una acadèmia de reforç per a alumnes d’ESO. Jo l’anomeno espai de reforç, al·ludint al seu caràcter de lloc on hi caben diferents possibilitats més enllà d’una relació direccional entre professor i alumne en que un parla i l’altre assenteix.

La meva motivació per tirar endavant aquest projecte ha sigut la de millorar la tasca que vaig fer el curs passat donant classes particulars. Crec que a els meus alumnes els hagués convingut més un model amb més possibilitats. Un lloc pensat per ells, un espai com la oficina dels adults, sense les distraccions de casa i sobretot més temps per dedicar-los.

Es fa molt difícil poder formar persones en una hora i mitja a la setmana. D’aquesta manera tindré la oportunitat d’estar més temps amb ells, però sobretot tindré més temps per no intervenir de forma directa, perquè els nois de l’ESO necessiten anar agafant més responsabilitat en el seu aprenentatge. Han d’anar decidint què volen, sense que els deixem totalment sols en aquest procés. Ajudar-los si, però sobretot facilitar-los que els vagi bé, oferint-los les condicions adequades. S’ha demostrat empíricament que un sistema que facilita és molt més efectiu que no pas un sistema coercitiu, amb amenaces de tot el que els pot passar si no aproven :”Que et quedes sense Play!”

Amb molta il·lusió i sobretot amb cura donaré suport a aquells nois i noies que els seus pares em confiïn. En aquest viatge em dona força el record molt present de tots els nens i nois amb els que ja he treballat, des dels ganàpies de l’IES Salvador Espriu fins els menuts del casal d’estiu, passant per les hores asseguda al costat d’en Pau, la Maria, l’Àlex o en Jordi. Amb la il·lusió desapareixen els temors i es pot somiar en un futur millor.

Establir normes. Aprenent del casal d’estiu.

Fins ara, un dels meus punts més fluixos com a docent ha estat l’establiment de normes. I era així, fonamentalment, perquè no hi creia o desconeixia com treballar-hi.

El primer dia de casal em vaig trobar que es va dedicar més d’una hora a parlar de les normes i a deixar-les fixades. I em vaig adonar que aquest exercici és convenient quan s’inicia qualsevol activitat amb nens o adolescents, per breu que sigui. Les normes no tenen perquè ser una tirania, es tracta simplement de qüestions de convivència i de sentit comú. Crec que és convenient explicitar-les per escrit i que les dues parts expressin que hi estan d’acord abans de començar d’activitat. Així sempre ens hi podem remetre en cas de conflicte.

Caldrà que l’adult pensi un llistat breu de normes senzilles abans de començar l’activitat, i que estigui obert a introduir-hi algun canvi o noves normes si tant l’educador com els alumnes ho consideren oportú.

També serà imprescindible que es castigui als alumnes que no les compleixin de manera reiterada, sempre fent-los un o dos avisos prèviament. Han de ser càstigs iguals per tots i coherents (relacionats amb el que s’ha fet malament).

Quan es tracta amb persones sempre hem de ser flexibles en l’aplicació de les normes, ara bé, cal impedir que l’alumne se surti amb la seva. Quan l’alumne faci una petició per rebaixar la norma, sempre que sigui raonable, no li concedirem el que demana, sinó una solució intermèdia entre la norma i el que vol. Ha de quedar clar sempre que és el docent qui “mana”. A mesura que els alumnes entren en l’adolescència, però, cal que els atorguem responsabilitats a ells, també referents al compliment de les normes i als càstigs.

Les normes no són arbitràries, sinó que tenen a veure amb els límits necessaris en qualsevol activitat humana per tal de fer possible i agradable la convivència amb els altres, des de la llar fins la feina, passant pels carrers o qualsevol espai amb altres persones.

Competència deslleial

Avui em preguntava si els esmerçats professors tenen possibilitats a l'hora de competir amb la indústria de l’entreteniment de masses per l’atenció dels alumnes. Com més hi penso, més clar veig que és una lluita tan desigual que faria empal·lidir al mateix David.

El nostre Goliat particular gasta milers de milions en generar jocs virtuals increïbles, jocs que un exèrcit de professionals tarden anys sencers a realitzar. Per si hi ha algun noi o noia que no se senti seduït o seduïda per aquestes meravelles virtuals podem trobar pel·lícules dirigides a aquest públic, o atractius cantants fabricats per emetre cants de sirena hipnòtics. Si el bombardeig acabés aquí potser trobaríem algun supervivent, però no és així, ni de bon tros! Les sèries de televisió, les botigues de roba, els mòbils d’última generació, les xarxes socials... i el que vulgueu! Milers de productes fets per un batalló d’experts en consumisme. El que tenia jo al meu abast quan era adolescent, fa només 15 anys queda en ridícul: la tele i el telèfon.

No crec que la indústria de la educació fos un competidor a l’alçada, encara que existís. Enlloc d’aquesta indústria hi trobem professors desbordats, que busquen recursos a internet en les seves hores lliures. No compten ni tant sols amb materials unificats, potents i de qualitat proporcionats per l’administració pública, només unes pautes que anomenem currículum. Els materials els fan editorials, que competeixen entre elles per treure novetats ràpid i a bon preu, sense cap opció de dissenyar productes potents assessorats o dirigits per pedagogs.

I sent així les coses, com m’ho faig jo, o els pares, o els mestres, o els mateixos alumnes per aconseguir que els nois estudiïn i aprovin els exàmens? El resultat és que molts no poden. El percentatge de nois que suspenen una o moltes assignatures tampoc no s’assembla gaire al que hi havia quan jo era adolescent.

Les classes particulars

Com aconseguir bons resultats? Com saber si has aconseguit progressos significatius?

En la matèria de les classes particulars tot esdevé difícil d’analitzar. Per una banda hi ha canvis en els alumnes que no entren dins el que és avaluable amb unes notes. Per altra banda crec que es necessita molt més temps per veure’ls. També es necessita convicció i motivació, esforç dels alumnes. I finalment, no els puc guiar cap a un model que no encaixi amb ells mateixos, que vulneri el que són i el que senten.

Els nois són extraordinàriament diferents entre ells, responen de forma diferent al que els dius, tenen maneres molt diferents d’aprendre, troben dificultats i facilitats en aspectes diametralment oposats. Per això les classes que els faig a uns i a altres no tenen res a veure. M’hi adapto totalment, sóc una professora molt diferent amb uns i altres. De vegades cal fer orientació professional, també pot ser necessari escoltar sense jutjar, o fer exercicis sense parar, en algun cas cal fer crides cap a la responsabilitat o plantejar reptes per fer una classe dinàmica que compensi la dificultat d’atenció, cal també treballar hàbits i cent coses més.

Em centro en donar-los un model positiu, ple de propostes que ells poden prendre o rebutjar, però sento que un model com aquest mostra els seus resultats a molt més llarg termini. Una simple professora particular no pot competir amb el model aprés dels pares i amb l’exemple constant de l’escola. L’escola sovint els ofereix manca de llibertat i d’autonomia, els fa ser molt passius, molt menys del que jo els faria ser.

No obstant, no vull ser una continuació de l’escola, prendre el mateix camí potser seria més fàcil, però no millor, perquè l’escola no els prepara massa per la vida. La vida té molt poc a veure amb fer enèsims anàlisis sintàctics de frases. I quan una alumna de cop em pregunta això perquè serveix...quin gran moment aquest! Llavors jo els dic perquè els serveix el que aprenen a l’escola, però no els dic que hi ha una altra manera d’ensenyar, un altre model d’escola que els faria més intel·ligents, més feliços i més autònoms.

Malgrat tot, el que em costa més de pair és el model que aporta la família, especialment la falta de confiança en el fill. De totes maneres, la família encara és menys influenciable que els nois, són massa anys funcionant de determinada manera. I mai m’oblido cal ser respectuós al màxim amb com uns pares decideixen pujar als seus fills.

M’agradaria poder fer partícips a tots els actors educatius, això és, pràcticament a tota la societat, d’un nou paradigma educatiu. El paradigma de l’alumne protagonista i l’adult que acompanya, ajuda, però no imposa ni dirigeix. Un adult que posa límits en les qüestions irrenunciables que tenen a veure amb la pròpia seguretat i el respecte als altres, però deixa experimentar al nen o l’adolescent en les altres qüestions. Un adult que predica amb l’exemple i que mostra un model sincer, que no amaga parts de la realitat, ni que la guarneix perquè sigui més bonica... Bé, nou, nou, no podem dir que ho sigui aquest model educatiu, lamentablement hi és ben bé des de fa 100 anys, però no l’estem adoptant. Ho farem alguna vegada?

Summerhill, la pedagogia de la llibertat

En el període que vaig cursar pedagogia, vaig tenir la sort d’assistir a les classes de Josep M. Puig, un professor realment excel·lent que, a més de conduir intel·ligentment les sessions, ens va deixar en herència un llistat de llibres per llegir realment notables. Mercès a aquelles recomanacions, aquests dies tinc a les meves mans el cèlebre “Summerhill”.

Summerhill és una escola anglesa que va ser fundada el 1921 per Alexander Sutherland Neill. Neill va escriure un llibre sobre aquesta escola, titulat com ella, Summerhill, on s'explica detalladament el funcionament del centre docent. Es tracta d’una escola que s’anomena democràtica, ja que es caracteritza per dos principis bàsics: la possibilitat que els alumnes escullin si volen assistir a classe i la dinàmica de les assemblees, on tots participen, per decidir les normes de l'escola.

Us proposo un parell de fragments perquè en tingueu una mostra:

“L’infant difícil és l’infant infeliç. Està en guerra amb ell mateix, i per tant està en guerra amb el món.”

“Evidentment, una escola que obliga els infants actius a romandre asseguts en uns pupitres per estudiar matèries, la major part de vegades inútils, és una escola dolenta. És una bona escola només per als qui creuen en una escola d’aquest tipus, és a dir per als ciutadans sense esperit creador que volen infants dòcils sense esperit creador, infants que encaixin en una societat que té com a model l’èxit del diner.”

Classe a Summerhill, 1930

La lectura d’aquest llibre em porta a reflexionar sobre lo trencadors que em semblen encara els seus principis, potser la nostra societat ja no és aquella que reprimia els nens durament ni existeix una estricte repressió sexual, però segueix existint una manca de llibertat en els nostres infants, seguim oferint-los una educació que no està centrada en els seus interessos sinó en les nostres expectatives sobre ells, unes expectatives heretades al seu torn dels que ens van precedir.

De fet, el nostre model educatiu prové de la Revolució Industrial, per tant del segle XVIII, un model que servia per fer obrers de fabriques, i que no s’ha replantejat seriosament des d’aleshores. De manera que a les facultats de pedagogia se segueixen usant un bon grapat de llibres que relaten experiències pedagògiques que neixen a principis del segle XX. Aquests segueixen sent rellevants i vigents quasi un segle després.

Afortunadament he sabut que Summerhill, i algunes poques més com ella, segueixen funcionant.

“Flow” (Fluir): Els components del gaudi

Fa uns dies vaig fer referència al concepte de “flow”, que traduirem per fluir. Es tracta d’aquelles experiències, amb una certa complexitat, que fan gaudir la persona que les realitza durant, però sobretot, després d’haver-les realitzat.

Encara que en un primer moment ens sembli un concepte trivial, o un invent poc connectat amb la realitat, al anar-hi profunditzant ens adonem que va més enllà d’unes experiències aïllades, i que es pot entendre com una mena de filosofia de vida. És per tant, un coneixement que podem mirar d’integrar per fer les nostres vides més felices.

De la mateixa manera que podem mirar de fluir en la nostra vida personal, també podem estendre aquest tipus d’experiències quan dissenyem o planifiquem activitats o moments que viuran altres persones, tant en l’àmbit professional, com personal.

Feta aquesta reflexió sobre les possibles aplicacions de fluir, passem a veure què tenen en comú aquestes experiències, quins elements fan que es produeixin. Presento a continuació els vuit elements que solen trobar-se en totes aquestes experiències:

1.       Assolible: apareix en aquelles tasques que tenim alguna oportunitat d’aconseguir.

2.       Mantenim la concentració: cal que siguem capaços de concentrar-nos en el que fem.

3.       Objectius clars: tenim al davant una tasca amb metes clares, això promou la concentració.

4.       Retroalimentació immediata: la tasca ens ofereix una recompensa en el moment en què la realitzem, també és un element que afavoreix la concentració.

5.       Implicació: la persona està tan submergida en l’activitat que  s’allunya totalment de les preocupacions i frustracions de la vida quotidiana.

6.       Control: la persona té un sentiment de control sobre les seves accions.

7.       Autoconsciència: durant la tasca desapareix la consciència sobre la pròpia persona, però al acabar-la la personalitat en surt enfortida.

8.       Percepció del temps: s’altera el sentit de la durada del temps, els minuts poden semblar hores o les hores poden semblar minuts.

Aquests trets em fan reflexionar sobre com han de ser les activitats d’aula que dissenyem si volem tenir els alumnes centrats en l’activitat:

·         Caldrà que el nivell sigui adequat a les seves capacitats, prou fàcil perquè tots puguin resoldre’n almenys una part, però amb la dificultat suficient perquè hi hagin d’esmerçar tot el seu potencial.

·         Amb uns objectius definits i senzills.

·         També els ha d’oferir a tots una recompensa (en general ha de ser no material).

·         Han de tenir la seguretat de poder controlar la situació, cal familiaritzar-los amb els elements que envolten la tasca.

A simple vista es percep com una tasca de difícil assoliment pel docent, però almenys és important tendir-hi, caminar en aquesta direcció. Podem mirar de fer les explicacions de forma clara i directe, crear unes activitats adaptables a les diferents capacitats i recompensar als alumnes. Si ens imaginem que som a l’altre banda, veurem clarament que aquests elements ens farien canviar la nostra implicació a classe.