Observant els professors des de l’altra banda (primera part)

La meva experiència recent com a alumne del curs de monitors en el lleure ha canviat la idea que tenia sobre la gestió de l’aula.

Jo era del parer que per conduir una classe calia il·lusionar i motivar l’alumne. I això es podia dur a terme fonamentalment amb la pròpia actitud entusiasta cap al que s’ensenya i amb el plantejament que es fa de la matèria. Per mi tot es limitava a dos punts: tractar amb respecte els alumnes i atorgar-los un rol de protagonistes actius.

El primer punt consistia en l’instint natural de tractar bé als altres, amb el respecte que es mereix qualsevol persona, nen o adult. I pel que fa al segon punt, es tractava de recolzar-se  en el principi que s’aprèn fent. Si alguna cosa em va quedar clara del meu període de formació com a professora, és que l’alumne ha de ser un agent actiu i no passiu del seu propi procés d’aprenentatge, no ha de ser un simple escoltador i repetidor.

Pensava que, al canviar el rol de l’alumne, aconseguint que se sentís protagonista i respectat pel professor, ja canviava la dinàmica, ja podia tenir alumnes predisposats positivament per aprendre i aconseguiria dinàmiques d’aula també positives. Això va ser veritat durant les pràctiques tutelades que vaig realitzar el curs passat, però no es compleix en la realitat.

Les pràctiques tutelades tenen un parany: hi ha 3 adults a l’aula. Aquest detall que sembla innocent, o relativament innocu, ho acaba sent tot.

A la realitat, cal guanyar-se el respecte dels alumnes, i en cert sentit, el lideratge del grup, per poder dur les classes a bon port. Aquest és el motiu pel qual alguns professors acaben sent extremadament “bordes” amb els alumnes, si no els és possible guanyar-se aquesta posició respectable amb el propi “savoir faire”, cal fer-ho amb autoritarisme o com es pugui.

La veritat és que quan vaig exercir de professora substituta durant 3 setmanes, ja vaig veure que amb els ingredients de pràctiques no me’n sortia. Vaig recórrer als càstigs. Vaig haver de cridar. Vaig haver de claudicar a estones. I tot i així, no sempre me’n vaig sortir. L’experiència no es va assemblar en res a la de les pràctiques.

El que vaig viure al curs de monitors fa cosa d’un mes en va apartar definitivament de la meva teoria “bonista”. Hi va haver una professora, que posteriorment vaig saber que era novella, que no controlava en absolut la classe, i ens la vam menjar amb patates! Nosaltres, un grup d’adults (tot i que majoritàriament de 18 i 19 anys). Sense un control i uns límits establerts, vam impedir que es dugessin a terme normalment les dues classes que ens va impartir. Si això va passar amb nosaltres, què no passarà si els alumnes tenen 12, 13, 14 o 15 anys! Per tant es fa imprescindible no obviar les dinàmiques poc racionals que tenim els grups de éssers humans. Quan ens toca ser el professor i estem en proporció 30:1, cal emprar tècniques que facin possible conduir la classe, tinguin l’edat que tinguin els nostres alumnes.

Continuarà...

“Flow” (Fluir)

“Flow” és un concepte procedent de la psicologia que podem traduir per fluir. Aquest terme va ser originalment proposat per Mihály Csíkszentmihályi, ha sigut àmpliament acceptat i aplicat a diversos camps.

Es tracta d’un estat mental en el qual la persona està totalment immersa en una activitat, hi té tota l’energia posada per tal de dur-la a terme. La persona concentra tota la seva motivació, actuació i capacitats per realitzar-la, ja que n’obté una sensació de plenitud i de realització que podem anomenar felicitat. És una felicitat que prové de satisfacció de aconseguir quelcom que no és gratuït, sinó que s’ha guanyat gràcies a les capacitats pròpies i l’esforç.

No obstant, no es tracta d’un esforç ardu o desagraït, sinó positiu en tot moment, ple d’energia i alineat amb la tasca que s’està realitzant. De manera que la persona se sent alegre, feliç, i fins i tot captiva de l’activitat mentre l’està realitzant. Ja que, en el moment en què es viu aquest estat, la persona viu exclusivament en els segons que conformen el present. Ara bé, un cop finalitzada l’activitat, apareix la consciència de l’experiència viscuda i la satisfacció es fa patent.

Intel•ligència emocional

La intel·ligència emocional es la capacitat de reconèixer els sentiments, propis i aliens, i la habilitat per gestionar-los.

El terme va ser popularitzat per Daniel Goleman, amb el seu cèlebre llibre: Emotional Intelligence, publicat el 1995. Goleman estima que la intel·ligència emocional es pot organitzar en cinc capacitats: conèixer les pròpies emocions i els propis sentiments, gestionar-los, reconèixer-los, auto motivar-se, i gestionar les relacions.

Processos que intervenen en la formació dels grups

Quins són els motius pels quals la gent s’agrupa?

• Les condicions ambientals. Són aquelles que faciliten el contacte entre les persones. Com ara la proximitat física o la participació en les mateixes organitzacions o activitats.

• Els factors de comportament. Es donen en la mesura que les persones es tornen dependents les unes de les altres per satisfer les seves necessitats. En aquest sentit, es creu que el mecanisme bàsic en la formació d’un grup és l’expectativa d’una gran recompensa amb poc esforç per part de les persones que s’integrin al grup. Aquí s’inclourien recompenses de tipus social, com ara l’expectativa d’esdevenir més valorat socialment o d’adquirir una posició social superior. I també hi trobaríem aquelles persones que busquen integrar-se en un grup per pal·liar necessitats relacionades amb l’ansietat i la inseguretat personals.

• El component afectiu. El grup es constitueix a partir d’uns sentiments compartits. Poden ser sentiments mutus de simpatia, com en un grup d’amics. Es pot tractar de compartir sentiments per uns ideals, una causa o unes activitats que són pròpies del grup. O bé, podem trobar que un grup s’organitzi al voltant d’una persona, amb la qual s’identifiquen els membres del grup. Aquells grups en el que el component afectiu sigui molt important, tendiran a ser més tancats en ells mateixos (menys oberts a l’entrada o sortida de persones) i poc conflictius.

• El component cognitiu. Es basa en el reconeixement de certes semblances en característiques importants que defineixen la personalitat dels membres del grup. Es pot tractar de la manera de pensar, de característiques professionals, o d’altres. Siguin les característiques que siguin, els individus s’associen perquè perceben alguna semblança entre ells. Aquest tipus de grups desenvolupen molta consciència de qui pertany al grup i de qui no, ja que tenen la referència clara les característiques que els defineixen.

Assertivitat

Ser assertiu consisteix en ser capaç de plantejar i defensar un argument, una reclamació o una postura des d'una actitud de confiança en un mateix; encara que contradigui el que diuen altres persones, el que fa tothom, o el que se suposa que és correcte. És una habilitat comunicativa que implica no obviar l’expressió dels propis pensaments, emocions o creences i defensar els propis drets. Té lloc de manera directa i clara, honesta i sincera alhora que apropiada - en el lloc i a la persona indicada - per tal de respectar els drets de l’altra persona. Per dir-ho curt, he de dir què penso però fer-ho sense molestar l’altre.

Els que ens allunya més sovint de tenir una conducta assertiva és el fet de deixar-nos endur per les nostres emocions, així per exemple, si ens fan una crítica, automàticament la neguem, deixant tancat el diàleg, quan la conducta assertiva implicaria deixar el canal comunicatiu obert, practicant l’escolta activa i finalitzant el diàleg amb una resposta assertiva, és a dir, no agressiva de cara l’altre. Caldrà que evitem la reacció emocional, perquè implicaria centrar-nos exclusivament en defensar-nos d’una suposada ofensa, enlloc de mantenir el diàleg obert. El diàleg servirà per fer-nos una idea objectiva dels fonaments de la crítica, de manera que llavors la podrem respondre sense ser agressius. Ho aconseguirem si en tot moment ens mantenim “freds”.

A l’altre extrem de les respostes agressives hi trobem la passivitat, aquelles persones que tendeixen a acceptar el que els passa o el que els diuen per tal d’evitar confrontar-se.

És doncs a mig camí on trobem les conductes assertives, defensem els nostres interessos davant dels altres, però no neguem els dels altres, ja que respectem el seu espai.

Benvinguda al blog

Aquest és un blog casolà, fet a mà. Pensat per acompanyar i encoratjar un camí personal de formació i aprenentatge, que vol ser compartit.

Per tant, sigueu benvinguts, participeu i sentiu-vos com a casa!