Competència deslleial

Avui em preguntava si els esmerçats professors tenen possibilitats a l'hora de competir amb la indústria de l’entreteniment de masses per l’atenció dels alumnes. Com més hi penso, més clar veig que és una lluita tan desigual que faria empal·lidir al mateix David.

El nostre Goliat particular gasta milers de milions en generar jocs virtuals increïbles, jocs que un exèrcit de professionals tarden anys sencers a realitzar. Per si hi ha algun noi o noia que no se senti seduït o seduïda per aquestes meravelles virtuals podem trobar pel·lícules dirigides a aquest públic, o atractius cantants fabricats per emetre cants de sirena hipnòtics. Si el bombardeig acabés aquí potser trobaríem algun supervivent, però no és així, ni de bon tros! Les sèries de televisió, les botigues de roba, els mòbils d’última generació, les xarxes socials... i el que vulgueu! Milers de productes fets per un batalló d’experts en consumisme. El que tenia jo al meu abast quan era adolescent, fa només 15 anys queda en ridícul: la tele i el telèfon.

No crec que la indústria de la educació fos un competidor a l’alçada, encara que existís. Enlloc d’aquesta indústria hi trobem professors desbordats, que busquen recursos a internet en les seves hores lliures. No compten ni tant sols amb materials unificats, potents i de qualitat proporcionats per l’administració pública, només unes pautes que anomenem currículum. Els materials els fan editorials, que competeixen entre elles per treure novetats ràpid i a bon preu, sense cap opció de dissenyar productes potents assessorats o dirigits per pedagogs.

I sent així les coses, com m’ho faig jo, o els pares, o els mestres, o els mateixos alumnes per aconseguir que els nois estudiïn i aprovin els exàmens? El resultat és que molts no poden. El percentatge de nois que suspenen una o moltes assignatures tampoc no s’assembla gaire al que hi havia quan jo era adolescent.

Les classes particulars

Com aconseguir bons resultats? Com saber si has aconseguit progressos significatius?

En la matèria de les classes particulars tot esdevé difícil d’analitzar. Per una banda hi ha canvis en els alumnes que no entren dins el que és avaluable amb unes notes. Per altra banda crec que es necessita molt més temps per veure’ls. També es necessita convicció i motivació, esforç dels alumnes. I finalment, no els puc guiar cap a un model que no encaixi amb ells mateixos, que vulneri el que són i el que senten.

Els nois són extraordinàriament diferents entre ells, responen de forma diferent al que els dius, tenen maneres molt diferents d’aprendre, troben dificultats i facilitats en aspectes diametralment oposats. Per això les classes que els faig a uns i a altres no tenen res a veure. M’hi adapto totalment, sóc una professora molt diferent amb uns i altres. De vegades cal fer orientació professional, també pot ser necessari escoltar sense jutjar, o fer exercicis sense parar, en algun cas cal fer crides cap a la responsabilitat o plantejar reptes per fer una classe dinàmica que compensi la dificultat d’atenció, cal també treballar hàbits i cent coses més.

Em centro en donar-los un model positiu, ple de propostes que ells poden prendre o rebutjar, però sento que un model com aquest mostra els seus resultats a molt més llarg termini. Una simple professora particular no pot competir amb el model aprés dels pares i amb l’exemple constant de l’escola. L’escola sovint els ofereix manca de llibertat i d’autonomia, els fa ser molt passius, molt menys del que jo els faria ser.

No obstant, no vull ser una continuació de l’escola, prendre el mateix camí potser seria més fàcil, però no millor, perquè l’escola no els prepara massa per la vida. La vida té molt poc a veure amb fer enèsims anàlisis sintàctics de frases. I quan una alumna de cop em pregunta això perquè serveix...quin gran moment aquest! Llavors jo els dic perquè els serveix el que aprenen a l’escola, però no els dic que hi ha una altra manera d’ensenyar, un altre model d’escola que els faria més intel·ligents, més feliços i més autònoms.

Malgrat tot, el que em costa més de pair és el model que aporta la família, especialment la falta de confiança en el fill. De totes maneres, la família encara és menys influenciable que els nois, són massa anys funcionant de determinada manera. I mai m’oblido cal ser respectuós al màxim amb com uns pares decideixen pujar als seus fills.

M’agradaria poder fer partícips a tots els actors educatius, això és, pràcticament a tota la societat, d’un nou paradigma educatiu. El paradigma de l’alumne protagonista i l’adult que acompanya, ajuda, però no imposa ni dirigeix. Un adult que posa límits en les qüestions irrenunciables que tenen a veure amb la pròpia seguretat i el respecte als altres, però deixa experimentar al nen o l’adolescent en les altres qüestions. Un adult que predica amb l’exemple i que mostra un model sincer, que no amaga parts de la realitat, ni que la guarneix perquè sigui més bonica... Bé, nou, nou, no podem dir que ho sigui aquest model educatiu, lamentablement hi és ben bé des de fa 100 anys, però no l’estem adoptant. Ho farem alguna vegada?

Summerhill, la pedagogia de la llibertat

En el període que vaig cursar pedagogia, vaig tenir la sort d’assistir a les classes de Josep M. Puig, un professor realment excel·lent que, a més de conduir intel·ligentment les sessions, ens va deixar en herència un llistat de llibres per llegir realment notables. Mercès a aquelles recomanacions, aquests dies tinc a les meves mans el cèlebre “Summerhill”.

Summerhill és una escola anglesa que va ser fundada el 1921 per Alexander Sutherland Neill. Neill va escriure un llibre sobre aquesta escola, titulat com ella, Summerhill, on s'explica detalladament el funcionament del centre docent. Es tracta d’una escola que s’anomena democràtica, ja que es caracteritza per dos principis bàsics: la possibilitat que els alumnes escullin si volen assistir a classe i la dinàmica de les assemblees, on tots participen, per decidir les normes de l'escola.

Us proposo un parell de fragments perquè en tingueu una mostra:

“L’infant difícil és l’infant infeliç. Està en guerra amb ell mateix, i per tant està en guerra amb el món.”

“Evidentment, una escola que obliga els infants actius a romandre asseguts en uns pupitres per estudiar matèries, la major part de vegades inútils, és una escola dolenta. És una bona escola només per als qui creuen en una escola d’aquest tipus, és a dir per als ciutadans sense esperit creador que volen infants dòcils sense esperit creador, infants que encaixin en una societat que té com a model l’èxit del diner.”

Classe a Summerhill, 1930

La lectura d’aquest llibre em porta a reflexionar sobre lo trencadors que em semblen encara els seus principis, potser la nostra societat ja no és aquella que reprimia els nens durament ni existeix una estricte repressió sexual, però segueix existint una manca de llibertat en els nostres infants, seguim oferint-los una educació que no està centrada en els seus interessos sinó en les nostres expectatives sobre ells, unes expectatives heretades al seu torn dels que ens van precedir.

De fet, el nostre model educatiu prové de la Revolució Industrial, per tant del segle XVIII, un model que servia per fer obrers de fabriques, i que no s’ha replantejat seriosament des d’aleshores. De manera que a les facultats de pedagogia se segueixen usant un bon grapat de llibres que relaten experiències pedagògiques que neixen a principis del segle XX. Aquests segueixen sent rellevants i vigents quasi un segle després.

Afortunadament he sabut que Summerhill, i algunes poques més com ella, segueixen funcionant.

“Flow” (Fluir): Els components del gaudi

Fa uns dies vaig fer referència al concepte de “flow”, que traduirem per fluir. Es tracta d’aquelles experiències, amb una certa complexitat, que fan gaudir la persona que les realitza durant, però sobretot, després d’haver-les realitzat.

Encara que en un primer moment ens sembli un concepte trivial, o un invent poc connectat amb la realitat, al anar-hi profunditzant ens adonem que va més enllà d’unes experiències aïllades, i que es pot entendre com una mena de filosofia de vida. És per tant, un coneixement que podem mirar d’integrar per fer les nostres vides més felices.

De la mateixa manera que podem mirar de fluir en la nostra vida personal, també podem estendre aquest tipus d’experiències quan dissenyem o planifiquem activitats o moments que viuran altres persones, tant en l’àmbit professional, com personal.

Feta aquesta reflexió sobre les possibles aplicacions de fluir, passem a veure què tenen en comú aquestes experiències, quins elements fan que es produeixin. Presento a continuació els vuit elements que solen trobar-se en totes aquestes experiències:

1.       Assolible: apareix en aquelles tasques que tenim alguna oportunitat d’aconseguir.

2.       Mantenim la concentració: cal que siguem capaços de concentrar-nos en el que fem.

3.       Objectius clars: tenim al davant una tasca amb metes clares, això promou la concentració.

4.       Retroalimentació immediata: la tasca ens ofereix una recompensa en el moment en què la realitzem, també és un element que afavoreix la concentració.

5.       Implicació: la persona està tan submergida en l’activitat que  s’allunya totalment de les preocupacions i frustracions de la vida quotidiana.

6.       Control: la persona té un sentiment de control sobre les seves accions.

7.       Autoconsciència: durant la tasca desapareix la consciència sobre la pròpia persona, però al acabar-la la personalitat en surt enfortida.

8.       Percepció del temps: s’altera el sentit de la durada del temps, els minuts poden semblar hores o les hores poden semblar minuts.

Aquests trets em fan reflexionar sobre com han de ser les activitats d’aula que dissenyem si volem tenir els alumnes centrats en l’activitat:

·         Caldrà que el nivell sigui adequat a les seves capacitats, prou fàcil perquè tots puguin resoldre’n almenys una part, però amb la dificultat suficient perquè hi hagin d’esmerçar tot el seu potencial.

·         Amb uns objectius definits i senzills.

·         També els ha d’oferir a tots una recompensa (en general ha de ser no material).

·         Han de tenir la seguretat de poder controlar la situació, cal familiaritzar-los amb els elements que envolten la tasca.

A simple vista es percep com una tasca de difícil assoliment pel docent, però almenys és important tendir-hi, caminar en aquesta direcció. Podem mirar de fer les explicacions de forma clara i directe, crear unes activitats adaptables a les diferents capacitats i recompensar als alumnes. Si ens imaginem que som a l’altre banda, veurem clarament que aquests elements ens farien canviar la nostra implicació a classe.

Observant els professors des de l’altra banda (segona part)

El curs de monitors va ser una oportunitat feta a mida, perquè em va oferir la possibilitat d’observar un ventall força divers de professors. En destacaré tres, que per mi van ser força significatius.

El primer, que l’anomenarem “O”, per preservar la seva identitat, es va presentar a classe fent ús de les tècniques que després ens explicaria. Es va mostrar fred i segur a l'hora de fer l’entrada a escena, i a continuació ens va dominar amb la seva actuació retòrica, personalista, que feia recaure el protagonisme clarament en ell. Feia us d’un humor amb tints un xic cruels cap als infants o els altres subjectes dels que parlava.

L’O ens va parlar en la part final de la classe de la seva visió sobre la gestió d’aula. Calia demostrar l’estatus superior del professor respecte l’alumne, no cridant sinó demostrant qui mana, amb totes les nostres eines. De fet, amb tot el nostre cos, ja que tot acaba participant en la comunicació: la presència, el nostre interior (creences, habilitats, valors, etc.), el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal (entonació i volum de veu, posició del cos i gestualitat, etc.).

Ens va parlar d’usar tècniques perquè els alumnes parin atenció: usar música per començar la classe, fer rotllana, o alguna altra rutina que els marqui el moment de començar; marcar un alumne amb la mirada o amb la presència; usar expressions per cridar l’atenció; elevar-te per sobre de l’alumne i elevar el to de veu per imposar-t’hi...

L’O era partidari d’usar plenament els nostres instints animals que ens permeten reconèixer qui mana en aquell territori. Com tots els professors veterans que aconsellen al professor novell, ens deia que comencéssim sent “bordes” per marcar les distàncies i que això ens permetria poder desenvolupar les classes i acabar sent simpàtics, moment en el que queda disponible el recurs d’amenaçar als alumnes a tornar a ser el professor dels primers dies.

Al final del curs, la valoració de les classes amb l’O va ser positiva per part nostra, però amb alguna excepció, alguns van dir que no els va caure gens bé, que no els va agradar gens el seu estil.

Continuarà...