La guerra dels deures

El 99% dels pares opinen que els seus fills deixen els deures i l’estudi per l’últim moment, i la veritat és que tenen raó. No obstant, si ens fixéssim en les tasques que han de fer els adults durant el dia, trobaríem un patró bastant similar. Deixem les coses que no ens agraden pel final, i les fem només si veiem que no ens les podem estalviar.

Habitualment els pares davant d’aquest problema apliquen el control, la insistència i finalment el càstig. D’aquesta manera els pares converteixen els seus fills en subjectes passius a l'hora de solucionar aquest problema. Quan parlo de control, vull dir que és el progenitor el que assumeix el paper de preguntar i vigilar que el fill faci la feina. Seguidament, si veu que no es fa cas a la seva demanada, insisteix i torna a insistir. El següent pas és perdre la paciència, en aquest punt ja es passa a castigar o almenys a amenaçar amb fer-ho.

Es pot dur la situació d’una altra manera, més agradable i també més efectiva. Ens caldrà posar en joc 3 ingredients.

Primer de tot cal situar el problema i els protagonistes en la posició que els correspon. Cal que pares i fills s’adonin que estan realment al mateix bàndol, les dues parts volen treure bones notes i passar de curs. Una conversa en aquest sentit és necessària abans de passar a prendre altres accions.

En segon lloc, els pares han de prendre un paper d’ajuda i de suport, el paper protagonista li correspon al fill. Això voldrà dir que ha de ser el fill el que planifiqui i controli la seva agenda i no serà el pare qui ho farà. El pare pot orientar i proposar, no fer-ho tot ni imposar el seu criteri.

En tercer lloc, els pares si que han de muntar l’escenari perquè els propòsits es converteixin en plans concrets, i els plans en realitats.

Del problema dels deures ha de sortir un pla d’acció consensuat, on hi constin les hores i els dies de dedicació, les normes i les conseqüències que es deriven del compliment del pla. Així per exemple es pot decidir (i fins i tot posar per escrit) que cada dia, de dilluns a divendres, de 17:30 a 18:30 el fill es dedicarà a fer els deures i que en època d’exàmens s’ampliarà l’horari en dies i en hores. Es pot fer constar algunes excepcions. És important que el pla sigui senzill i breu.

La part fonamental a l’inici serà la de les conseqüències, cal buscar alguna petita recompensa en el propi dia per premiar el compliment de la feina, com ara poder jugar a l’ordinador o la consola, cada noi té alguna cosa que li agradi. Així premiem enlloc de castigar i ajudem a instal·lar l’hàbit. Més endavant, el reconeixement o la felicitació dels pares o les pròpies notes ja s’acaben convertint en recompensa suficient per l’alumne, de totes maneres això ens ho anirà mostrant el dia a dia.

El que si que és essencial és que no doneu mai el premi si no s’ha fet la feina pactada, ni oblideu de donar-lo quan s’ha fet, perquè sinó no servirà de res la feina feta.

Cal ser constant, actiu i revisar, i si cal millorar, el pla cada setmana per assegurar-nos que segueixi funcionant, però sense caure en fer grans canvis cada setmana. Pares i fills tenen la capacitat de participar en aquesta revisió i fer contribucions de qualitat.

Castigar algú que s’equivoca o que no sap com afrontar un problema no serveix de res, el que si que serveix és ensenyar-lo a solucionar-lo i estar al seu costat mentre ho fa. I no us oblideu mai de felicitar i d’elogiar la feina ben feta, el reforç positiu farà que les conductes es repeteixin, però sobretot veureu la cara de felicitat que fan al rebre el vostre reconeixement.

Premiar és efectiu

L’espai de reforç per a alumnes d’ESO funciona a molt bon ritme gràcies a haver introduït l’estratègia de premiar als alumnes.

Les primeres dues setmanes van ser difícils, parlaven i es distreien. El ritme de treball no era suficient perquè assolissin l’objectiu d’aprovar les assignatures. Calia trobar la manera de fer-los comportar-se d’una altra manera. La solució va arribar de la mà de recompensar els bons comportaments. En el cas de l’espai de reforç, el premi va ser sortir uns minuts abans. Una opció que estava al meu abast.

Per tal de fer aquesta estratègia efectiva cal usar uns indicadors clars i senzills, coneguts per les dues parts,  que permetin dir si s’ha aconseguit el premi. El premi ha de ser gradual, per permetre que tothom en pugui guanyar una mica si hi posa de la seva part. I cal ser rigorós, en el sentit de no premiar si no s’ha complert amb el que es demanava. Els punts a premiar són aquells aspectes que són més crítics per al funcionament de l’espai. Però a més hi afegeixo comportaments o capacitats que tant l’alumne com jo creiem que han de millorar. La personalització és molt important, ja que tant els alumnes com jo entenem que persones diferents necessiten avançar en direccions diferents. I el consens també és un ingredient clau, perquè ens situa visiblement a alumnes i docents remant en la mateixa direcció.

La inspiració va venir directament de la teoria pedagògica més bàsica. Cal felicitar i premiar per tal de remarcar aquells comportaments que volem que es repeteixin. Tot i que estudiar ja té un premi, que és aprovar, als alumnes els costa esperar una conseqüència que arriba a mig termini, el fet de introduir conseqüències immediates els permet veure més clarament el que guanyen amb el seu esforç. Es tracta de dissenyar l’activitat perquè allò que volem es produeixi de manera directe i fàcil per a tothom.

En aquest mateix sentit, recordo les pràctiques de Biologia Cel·lular, quan anava a la universitat. Sortíem a les 21h si o si, no importava quin era el nostre comportament, ni el volum de feina fet. Esforçar-se no tenia cap recompensa. Per tant, no ens esforçàvem, i només fèiem bromes i teníem un comportament gens propi de l’àmbit en què ens trobàvem.

En el cas de les tasques dels estudiants, crec que és bo incentivar la productivitat. No tant que treballin molt, sinó que ho facin suficientment i amb prou qualitat. El model de treballar bé enlloc del model de treballar molt. És molt més fàcil encoratjar als alumnes en aquest sentit, sempre que partim de definir objectius realistes i consensuats. Crec que és la manera més adequada per enfocar el treball, també el dels adults, tot i que aquest ja és un altre debat.

Quan el futur llunyà no incentiva

Observant els professors des de l’altra banda (tercera i última part)

He trigat uns quants mesos a concloure aquesta entrada que vaig iniciar cap a finals del mes d’abril, i no ha estat pas casualitat. Fa només un parell de setmanes que he fet un salt endavant per entendre com gestionar l’aula, d’això en parlaré ben aviat, de moment fixem-nos en els docents veterans.

Per ressituar-nos ràpidament en aquesta trilogia lleugera, diré que a cada capítol he parlat d’un estil de professor, no fent-ne un anàlisi profund, sinó fixant-me només en el que coneixem com a gestió de l’aula. Entenc per gestionar adequadament l’aula el fet de mantenir un cert control sobre el que passa a la classe, de manera que la gran majoria o la totalitat del grup faci les tasques proposades a un ritme raonable i mantenint l’atenció prou alta i les converses i comentaris entre companys de classe a un nivell mínim.

La trilogia va començar amb la “L”, una professora novella que amb prou feines aconseguia que se l’escoltés per damunt de la remor general. Vaig seguir amb l’”O”, un professor que liderava la classe amb tècniques apreses, properes al món de la interpretació, que li permetien imposar-se amb la seva veu, to i posicionament davant dels alumnes, però que malgrat tot no va aconseguir conquerir-nos. I acabaré amb en “C”, que va exercir un lideratge amable i va ser excel·lentment valorat per tots el darrer dia del curs.

En “C” usava tècniques. Ens va parlar de provocar algun riure inicial per trencar al gel i aconseguir un clima positiu. Ens va parlar d’usar el vocabulari al nostre favor i no usar paraules com cansat, avorrit, sense ganes...perquè el llenguatge es contagia. Ens va parlar de no deixar que els nois facin el que vulguin, però no castigar un noi que no vol participar ni donar-li privilegis per inclinar-lo a fer-ho.

En definitiva, el bon professor és aquell que d’una manera o altre (habitualment amb la pròpia experiència feta a base de prova i error) va trobant un llistat gran de com fer cada cosa. Els trucs no són complicats i no passen per imposar-se a l’altre, sinó per fer natural que passi el que vols que passi. No crec que es puguin donar receptes, però si que es pot dir en què fixar-se i en experiències que han sortit bé a altres docents perquè serveixin d’inspiració per crear les pròpies.

La ubicació dels alumnes és fonamental. Situar-los en U per donar una explicació, de manera que els controles a tots. Asseure’ls individualment si han de treballar individualment. Allunyar els alumnes que interaccionen massa. Cal anar observant el que passa i moure’ls per tal que no passi.

El clima cal graduar-lo, no ens podem posar enfadadíssims sempre que passa una coseta. Si funciona el clima de bon rotllo, no cal canviar-lo. El clima que obtenim també depèn de la motivació que transmetem, tenint en compte el llenguatge verbal però sobretot el para verbal (entonació variada i ritme adequat) i el no verbal (usar el cos perquè ens acompanyi en les explicacions). Hem de partir de nosaltres mateixos perquè si estem motivats, ho transmetrem, però sinó ho estem, també.

La intensitat de les activitats s’ha de tenir en compte. Les hem d’ordenar segons les nostres necessitats i segons les realitats que ens trobem (hora del dia, estat inicial, activitat següent). Si classifiquem les intensitats de qualsevol activitat en baixa, mitjana o alta, veurem que no els podem fer passar d’alta a baixa de cop, ni al inrevés.

Els temps que usem a l'hora de donar explicacions han de ser suficients però mai massa llargs.

I cal premiar, perquè realment és molt més efectiu que no pas castigar. Per norma, els premis no han de ser mai materials, però si es donen, tothom ha de rebre alguna cosa (encara que no sigui igual per tothom). Habitualment es faran premis afectius en forma de felicitacions i valoracions positives per premiar allò que s’ha aconseguit, però es premiarà sobretot els passos que es fan en el camí que volem reforçar.

En “C” era bon professor tot i que ni ell mateix s’ho reconeixia, tenia tant integrada la forma de funcionar que no li costava esforç i per això no hi trobava mèrit. I això els passa a altres bons professors que conec, ells ni saben que ho són, però els seus alumnes si que ho saben, i tant que ho saben!

Quan un simple detall fa meravelles

Emprendre en el camp de la docència.

Ja fa uns mesos que estic preparant-me per iniciar la meva activitat professional com a docent de forma autònoma. La conjuntura econòmica fa que hi hagi poc lloc per a professionals sense massa experiència. I la meva pròpia conjuntura em fa inconformista, i m’empeny a cercar la qualitat i l’ideal, que queden força lluny en moltes empreses i institucions, no ens enganyem. Així doncs, ara que puc, inicio aquest camí dur i solitari, però molt desitjat.

Al setembre obrirà una acadèmia de reforç per a alumnes d’ESO. Jo l’anomeno espai de reforç, al·ludint al seu caràcter de lloc on hi caben diferents possibilitats més enllà d’una relació direccional entre professor i alumne en que un parla i l’altre assenteix.

La meva motivació per tirar endavant aquest projecte ha sigut la de millorar la tasca que vaig fer el curs passat donant classes particulars. Crec que a els meus alumnes els hagués convingut més un model amb més possibilitats. Un lloc pensat per ells, un espai com la oficina dels adults, sense les distraccions de casa i sobretot més temps per dedicar-los.

Es fa molt difícil poder formar persones en una hora i mitja a la setmana. D’aquesta manera tindré la oportunitat d’estar més temps amb ells, però sobretot tindré més temps per no intervenir de forma directa, perquè els nois de l’ESO necessiten anar agafant més responsabilitat en el seu aprenentatge. Han d’anar decidint què volen, sense que els deixem totalment sols en aquest procés. Ajudar-los si, però sobretot facilitar-los que els vagi bé, oferint-los les condicions adequades. S’ha demostrat empíricament que un sistema que facilita és molt més efectiu que no pas un sistema coercitiu, amb amenaces de tot el que els pot passar si no aproven :”Que et quedes sense Play!”

Amb molta il·lusió i sobretot amb cura donaré suport a aquells nois i noies que els seus pares em confiïn. En aquest viatge em dona força el record molt present de tots els nens i nois amb els que ja he treballat, des dels ganàpies de l’IES Salvador Espriu fins els menuts del casal d’estiu, passant per les hores asseguda al costat d’en Pau, la Maria, l’Àlex o en Jordi. Amb la il·lusió desapareixen els temors i es pot somiar en un futur millor.

Establir normes. Aprenent del casal d’estiu.

Fins ara, un dels meus punts més fluixos com a docent ha estat l’establiment de normes. I era així, fonamentalment, perquè no hi creia o desconeixia com treballar-hi.

El primer dia de casal em vaig trobar que es va dedicar més d’una hora a parlar de les normes i a deixar-les fixades. I em vaig adonar que aquest exercici és convenient quan s’inicia qualsevol activitat amb nens o adolescents, per breu que sigui. Les normes no tenen perquè ser una tirania, es tracta simplement de qüestions de convivència i de sentit comú. Crec que és convenient explicitar-les per escrit i que les dues parts expressin que hi estan d’acord abans de començar d’activitat. Així sempre ens hi podem remetre en cas de conflicte.

Caldrà que l’adult pensi un llistat breu de normes senzilles abans de començar l’activitat, i que estigui obert a introduir-hi algun canvi o noves normes si tant l’educador com els alumnes ho consideren oportú.

També serà imprescindible que es castigui als alumnes que no les compleixin de manera reiterada, sempre fent-los un o dos avisos prèviament. Han de ser càstigs iguals per tots i coherents (relacionats amb el que s’ha fet malament).

Quan es tracta amb persones sempre hem de ser flexibles en l’aplicació de les normes, ara bé, cal impedir que l’alumne se surti amb la seva. Quan l’alumne faci una petició per rebaixar la norma, sempre que sigui raonable, no li concedirem el que demana, sinó una solució intermèdia entre la norma i el que vol. Ha de quedar clar sempre que és el docent qui “mana”. A mesura que els alumnes entren en l’adolescència, però, cal que els atorguem responsabilitats a ells, també referents al compliment de les normes i als càstigs.

Les normes no són arbitràries, sinó que tenen a veure amb els límits necessaris en qualsevol activitat humana per tal de fer possible i agradable la convivència amb els altres, des de la llar fins la feina, passant pels carrers o qualsevol espai amb altres persones.

Competència deslleial

Avui em preguntava si els esmerçats professors tenen possibilitats a l'hora de competir amb la indústria de l’entreteniment de masses per l’atenció dels alumnes. Com més hi penso, més clar veig que és una lluita tan desigual que faria empal·lidir al mateix David.

El nostre Goliat particular gasta milers de milions en generar jocs virtuals increïbles, jocs que un exèrcit de professionals tarden anys sencers a realitzar. Per si hi ha algun noi o noia que no se senti seduït o seduïda per aquestes meravelles virtuals podem trobar pel·lícules dirigides a aquest públic, o atractius cantants fabricats per emetre cants de sirena hipnòtics. Si el bombardeig acabés aquí potser trobaríem algun supervivent, però no és així, ni de bon tros! Les sèries de televisió, les botigues de roba, els mòbils d’última generació, les xarxes socials... i el que vulgueu! Milers de productes fets per un batalló d’experts en consumisme. El que tenia jo al meu abast quan era adolescent, fa només 15 anys queda en ridícul: la tele i el telèfon.

No crec que la indústria de la educació fos un competidor a l’alçada, encara que existís. Enlloc d’aquesta indústria hi trobem professors desbordats, que busquen recursos a internet en les seves hores lliures. No compten ni tant sols amb materials unificats, potents i de qualitat proporcionats per l’administració pública, només unes pautes que anomenem currículum. Els materials els fan editorials, que competeixen entre elles per treure novetats ràpid i a bon preu, sense cap opció de dissenyar productes potents assessorats o dirigits per pedagogs.

I sent així les coses, com m’ho faig jo, o els pares, o els mestres, o els mateixos alumnes per aconseguir que els nois estudiïn i aprovin els exàmens? El resultat és que molts no poden. El percentatge de nois que suspenen una o moltes assignatures tampoc no s’assembla gaire al que hi havia quan jo era adolescent.

Les classes particulars

Com aconseguir bons resultats? Com saber si has aconseguit progressos significatius?

En la matèria de les classes particulars tot esdevé difícil d’analitzar. Per una banda hi ha canvis en els alumnes que no entren dins el que és avaluable amb unes notes. Per altra banda crec que es necessita molt més temps per veure’ls. També es necessita convicció i motivació, esforç dels alumnes. I finalment, no els puc guiar cap a un model que no encaixi amb ells mateixos, que vulneri el que són i el que senten.

Els nois són extraordinàriament diferents entre ells, responen de forma diferent al que els dius, tenen maneres molt diferents d’aprendre, troben dificultats i facilitats en aspectes diametralment oposats. Per això les classes que els faig a uns i a altres no tenen res a veure. M’hi adapto totalment, sóc una professora molt diferent amb uns i altres. De vegades cal fer orientació professional, també pot ser necessari escoltar sense jutjar, o fer exercicis sense parar, en algun cas cal fer crides cap a la responsabilitat o plantejar reptes per fer una classe dinàmica que compensi la dificultat d’atenció, cal també treballar hàbits i cent coses més.

Em centro en donar-los un model positiu, ple de propostes que ells poden prendre o rebutjar, però sento que un model com aquest mostra els seus resultats a molt més llarg termini. Una simple professora particular no pot competir amb el model aprés dels pares i amb l’exemple constant de l’escola. L’escola sovint els ofereix manca de llibertat i d’autonomia, els fa ser molt passius, molt menys del que jo els faria ser.

No obstant, no vull ser una continuació de l’escola, prendre el mateix camí potser seria més fàcil, però no millor, perquè l’escola no els prepara massa per la vida. La vida té molt poc a veure amb fer enèsims anàlisis sintàctics de frases. I quan una alumna de cop em pregunta això perquè serveix...quin gran moment aquest! Llavors jo els dic perquè els serveix el que aprenen a l’escola, però no els dic que hi ha una altra manera d’ensenyar, un altre model d’escola que els faria més intel·ligents, més feliços i més autònoms.

Malgrat tot, el que em costa més de pair és el model que aporta la família, especialment la falta de confiança en el fill. De totes maneres, la família encara és menys influenciable que els nois, són massa anys funcionant de determinada manera. I mai m’oblido cal ser respectuós al màxim amb com uns pares decideixen pujar als seus fills.

M’agradaria poder fer partícips a tots els actors educatius, això és, pràcticament a tota la societat, d’un nou paradigma educatiu. El paradigma de l’alumne protagonista i l’adult que acompanya, ajuda, però no imposa ni dirigeix. Un adult que posa límits en les qüestions irrenunciables que tenen a veure amb la pròpia seguretat i el respecte als altres, però deixa experimentar al nen o l’adolescent en les altres qüestions. Un adult que predica amb l’exemple i que mostra un model sincer, que no amaga parts de la realitat, ni que la guarneix perquè sigui més bonica... Bé, nou, nou, no podem dir que ho sigui aquest model educatiu, lamentablement hi és ben bé des de fa 100 anys, però no l’estem adoptant. Ho farem alguna vegada?