El primer, que l’anomenarem “O”, per preservar la seva identitat, es va presentar a classe fent ús de les tècniques que després ens explicaria. Es va mostrar fred i segur a l'hora de fer l’entrada a escena, i a continuació ens va dominar amb la seva actuació retòrica, personalista, que feia recaure el protagonisme clarament en ell. Feia us d’un humor amb tints un xic cruels cap als infants o els altres subjectes dels que parlava.
L’O ens va parlar en la part final de la classe de la seva visió sobre la gestió d’aula. Calia demostrar l’estatus superior del professor respecte l’alumne, no cridant sinó demostrant qui mana, amb totes les nostres eines. De fet, amb tot el nostre cos, ja que tot acaba participant en la comunicació: la presència, el nostre interior (creences, habilitats, valors, etc.), el llenguatge verbal i el llenguatge no verbal (entonació i volum de veu, posició del cos i gestualitat, etc.).
Ens va parlar d’usar tècniques perquè els alumnes parin atenció: usar música per començar la classe, fer rotllana, o alguna altra rutina que els marqui el moment de començar; marcar un alumne amb la mirada o amb la presència; usar expressions per cridar l’atenció; elevar-te per sobre de l’alumne i elevar el to de veu per imposar-t’hi...
L’O era partidari d’usar plenament els nostres instints animals que ens permeten reconèixer qui mana en aquell territori. Com tots els professors veterans que aconsellen al professor novell, ens deia que comencéssim sent “bordes” per marcar les distàncies i que això ens permetria poder desenvolupar les classes i acabar sent simpàtics, moment en el que queda disponible el recurs d’amenaçar als alumnes a tornar a ser el professor dels primers dies.
Al final del curs, la valoració de les classes amb l’O va ser positiva per part nostra, però amb alguna excepció, alguns van dir que no els va caure gens bé, que no els va agradar gens el seu estil.
Continuarà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada