Teatre per a docents

Després d’haver realitzat el curs de teatre per a la docència, organitzat per la UPF com a activitat complementària al màster de formació del professorat de secundària, m’agradaria compartir algunes reflexions que sintetitzen què hi he après.

El teatre ens aporta eines per fer més efectiva la comunicació, qüestió que esdevé cabdal si partim de la idea que només el 7% de la comunicació és el que diem (el contingut del nostre discurs). De la mà del teatre podem animar-nos a entrar en una nova dimensió, en la que entenem els professors com a comunicadors, que surten a un escenari, tenen un públic sovint difícil i actuen en directe, com passa en un teatre. Aquesta consciència ens pot fer millorar espectacularment la nostra labor docent.

La consciència corporal. El nostre cos expressa com som o almenys com ens sentim. Els alumnes detecten aquesta informació i la solen utilitzar. Podem observar la nostra postura directament o amb l’ajuda dels nostres amics, com a primer pas per conèixer millor què transmetem i com ho podem modificar. Habitualment, coses tan senzilles com tirar una mica enrere les espatlles, relaxar el cos, o moure’ns per tota l’aula poden marcar una gran diferència.

La veu. Qualsevol professor sap que ha de parlar amb un volum audible per tots, ara bé, aquesta no és la única cosa que hem de tenir en compte. Cal aprendre a usar l’aire de la respiració diafragmàtica per no perjudicar les cordes vocals. Una manera lúdica de fer-ho és endinsar-nos en el món del cant. A més, cal que actuem sobre la modulació de la veu, una bona vocalització és quasi més important que un bon volum. Finalment hem de fer canvis de ritme i de to per no caure en la monotonia, per exemple introduint petites bromes integrades amb la resta del discurs.

La creativitat i la improvisació. Hi ha dues maneres fonamentals d’acostar-s’hi, cada persona ha de trobar la que li és més natural. Per una banda tenim els que prefereixen partir d’una minuciosa preparació, d’un treball previ que després ens donarà la seguretat per poder anar d’A a B o de B a A, o fer referència a C si els alumnes ho pregunten. Conèixer amb profunditat allò del que parlarem ens pot donar la seguretat de moure’ns-hi amb versatilitat. L’altre tàctica és la dels “sense por”, que es recolzen amb el fet que sempre se’n han sortit, no els cal preparar tant la classe abans, ja que quan arriba la situació en la que cal improvisació se senten tranquils i confiats, i busquen una alternativa amb diligència. No hi ha una alternativa bona i una altra de dolenta, cal trobar on se sent més còmode cadascú.

L’empatia. Sense empatia no hi pot haver bons professors. Implica observar i compassar-se amb el ritme de l’alumne. Vol dir també desaprendre per acompanyar-los a l’hora de descobrir per primera vegada. Un professor expert no pot obviar la dificultat real d’allò que explica quan és una novetat absoluta pels que ho escolten. El professor que està atent als indicadors, a les cares i els gestos, és el que es preocupa per el procés d’aprenentatge dels alumnes. És l’oposat al model de professor que creu que només ha de dir la lliçó que toca i marxar quan sona el timbre.

Consells generals. Per acabar faig un recull de suggeriments que vaig trobar útils:

·         La passió pel que fas i pel que expliques és absolutament contagiosa.

·         Sentir-se amb confiança i estar tranquil a classe la fa més fàcil, no cal que ens posem a la defensiva.

·         Tocar, mirar i escoltar directament un alumne, sobretot si és conflictiu és una senyal de bon tracte amb ell, trenquem el tipus de relació que sol tenir amb els altres. El contacte només el podem usar si és acceptat pel l’alumne, si és així serà una eina molt potent.

·         VEU.

o   Cal que usem l’aire del diafragma per parlar, fer-ho em un bon volum i vocalitzant.

o   En les explicacions molt llargues és convenient incloure-hi alguna petita broma integrada en el context de la classe per riure una mica i captar de nou l’atenció.

o   Les onomatopeies també són elements que criden l’atenció i trenquen la monotonia del discurs.

o   Les anècdotes també són bones eines ja que també canvien el ritme de la classe i sempre es recorda millor la informació que forma part d’una història. També els apunts fora del discurs, les preguntes o la inclusió de diàlegs enriqueixen la classe, la fan més amena i per tant que es segueixi amb més atenció.

o   El professor es pot permetre estar en silenci pensant, que no vol dir que dubti.

·         COS.

o   Situar el cos amb un posicionament obert d’espatlles, braços i mans comunica un missatge de disponibilitat i confiança positiu pel professor.

o   Tenir consciència corporal de tothom, voldrà dir arribar a tots els alumnes, acostant-nos-hi, girant-nos, etc.

o   Mirar als nostres alumnes enlloc de mirar a terra o més amunt indica que tenim seguretat. El contacte visual també indica interès pels alumnes i ens permet saber com estan (empatia).

o   La gesticulació, sobretot si contribueix a formar una imatge visual dóna més força a l’explicació.

o   El cos ha d’estar suau i relaxat, reflectint que estem còmodes i segurs.

o   En resum: el cos ha d’estar en una posició recta, oberta i relaxada.

Escola de pares

La relació que estableixo amb els alumnes em permet conèixer-los prou bé. Veig com interaccionen amb altres alumnes, els pregunto a què dediquen el seu temps lliure, els faig classe a casa seva, tinc la oportunitat de parlar amb els seus pares i sovint de tornar-los a tenir el curs següent.

Tenir la possibilitat de veure els alumnes dins de casa seva et permet observar les dinàmiques que es creen amb els seus pares. Es dibuixen llavors els motius i les possibles solucions a allò que no funciona del tot. És un privilegi que els seus professors de l’institut no tenen, la oportunitat d’entendre els perquès i poder dedicar-los temps per mirar d’aportar-hi alguna cosa modesta, però significativa.

Una entrevista formal també retrata, però la llar, els horaris en què els veus, l’organització, els costums, són un paisatge molt més ric.

I m’adono que els pares determinen molt, de fet quasi tot sobre el que podem incidir després del naixement (i de fet també abans, però això ja és un altre qüestió). Crec que és quelcom molt dur d’acceptar i de reconèixer, perquè si hi ha causa també hi ha certa responsabilitat. Però com tantes coses a la vida crec que els pares que sentin el pes d’aquesta responsabilitat l’han d’acceptar en positiu i de forma activa. Fer-ho en positiu voldrà dir pensar en la capacitat enorme que tenen de millorar i de créixer amb els seus fills.

Ser actius voldrà dir formar-se. Personalment crec que hauria de ser totalment obligatori treure’s el carnet de pare, si fem aquest esforç per una cosa més banal com és conduir, crec que ens hauríem de prendre almenys el mateix esforç pels nostres fills i el futur de la nostra societat. De totes maneres, mentre no s’instauri la formació obligatòria tenim la possibilitat de escollir formar-nos pel nostre compte per ser millors pares.

Si sou pares, davant dels dubtes us demanaria que us atreviu a buscar, a preguntar, a comparar, a provar...a ser actius, a dedicar energia a accions encaminades a solucionar el que us preocupi i a ser constants en el vostre interès. Comenceu pel que han escrit els experts i proveu, i si no us en sortiu, aneu a buscar als psicòlegs. Però no hi confieu cegament, sempre cal ser crític amb el que no ens funciona.

Quan em plantejo jo mateixa construir propostes formatives dirigides als pares, em sorprenc preparant materials que m’han donat en altres àmbits, com el laboral. De fet, la formació que és necessària tracta sempre de millorar la capacitat de comprendre les situacions, de viure-les sense considerar-les una amenaça i finalment de donar una resposta constructiva. És la gestió d’un mateix la que acabarà incidint en ser millors pares, i a més millors persones.

El coneixement de les bases del que podríem anomenar intel·ligència intrapersonal i interpersonal, és a dir, de relació amb un mateix i amb els altres, és abastament desconeguda per la gran majoria de la població. Per tant tenim la oportunitat de millorar molt amb poc que fem. No obstant, cada vegada que aprenem una cosa se’ns n’obriran dues més per descobrir, ja que la complexitat dels comportaments humans és immensa.

La guerra dels deures

El 99% dels pares opinen que els seus fills deixen els deures i l’estudi per l’últim moment, i la veritat és que tenen raó. No obstant, si ens fixéssim en les tasques que han de fer els adults durant el dia, trobaríem un patró bastant similar. Deixem les coses que no ens agraden pel final, i les fem només si veiem que no ens les podem estalviar.

Habitualment els pares davant d’aquest problema apliquen el control, la insistència i finalment el càstig. D’aquesta manera els pares converteixen els seus fills en subjectes passius a l'hora de solucionar aquest problema. Quan parlo de control, vull dir que és el progenitor el que assumeix el paper de preguntar i vigilar que el fill faci la feina. Seguidament, si veu que no es fa cas a la seva demanada, insisteix i torna a insistir. El següent pas és perdre la paciència, en aquest punt ja es passa a castigar o almenys a amenaçar amb fer-ho.

Es pot dur la situació d’una altra manera, més agradable i també més efectiva. Ens caldrà posar en joc 3 ingredients.

Primer de tot cal situar el problema i els protagonistes en la posició que els correspon. Cal que pares i fills s’adonin que estan realment al mateix bàndol, les dues parts volen treure bones notes i passar de curs. Una conversa en aquest sentit és necessària abans de passar a prendre altres accions.

En segon lloc, els pares han de prendre un paper d’ajuda i de suport, el paper protagonista li correspon al fill. Això voldrà dir que ha de ser el fill el que planifiqui i controli la seva agenda i no serà el pare qui ho farà. El pare pot orientar i proposar, no fer-ho tot ni imposar el seu criteri.

En tercer lloc, els pares si que han de muntar l’escenari perquè els propòsits es converteixin en plans concrets, i els plans en realitats.

Del problema dels deures ha de sortir un pla d’acció consensuat, on hi constin les hores i els dies de dedicació, les normes i les conseqüències que es deriven del compliment del pla. Així per exemple es pot decidir (i fins i tot posar per escrit) que cada dia, de dilluns a divendres, de 17:30 a 18:30 el fill es dedicarà a fer els deures i que en època d’exàmens s’ampliarà l’horari en dies i en hores. Es pot fer constar algunes excepcions. És important que el pla sigui senzill i breu.

La part fonamental a l’inici serà la de les conseqüències, cal buscar alguna petita recompensa en el propi dia per premiar el compliment de la feina, com ara poder jugar a l’ordinador o la consola, cada noi té alguna cosa que li agradi. Així premiem enlloc de castigar i ajudem a instal·lar l’hàbit. Més endavant, el reconeixement o la felicitació dels pares o les pròpies notes ja s’acaben convertint en recompensa suficient per l’alumne, de totes maneres això ens ho anirà mostrant el dia a dia.

El que si que és essencial és que no doneu mai el premi si no s’ha fet la feina pactada, ni oblideu de donar-lo quan s’ha fet, perquè sinó no servirà de res la feina feta.

Cal ser constant, actiu i revisar, i si cal millorar, el pla cada setmana per assegurar-nos que segueixi funcionant, però sense caure en fer grans canvis cada setmana. Pares i fills tenen la capacitat de participar en aquesta revisió i fer contribucions de qualitat.

Castigar algú que s’equivoca o que no sap com afrontar un problema no serveix de res, el que si que serveix és ensenyar-lo a solucionar-lo i estar al seu costat mentre ho fa. I no us oblideu mai de felicitar i d’elogiar la feina ben feta, el reforç positiu farà que les conductes es repeteixin, però sobretot veureu la cara de felicitat que fan al rebre el vostre reconeixement.

Premiar és efectiu

L’espai de reforç per a alumnes d’ESO funciona a molt bon ritme gràcies a haver introduït l’estratègia de premiar als alumnes.

Les primeres dues setmanes van ser difícils, parlaven i es distreien. El ritme de treball no era suficient perquè assolissin l’objectiu d’aprovar les assignatures. Calia trobar la manera de fer-los comportar-se d’una altra manera. La solució va arribar de la mà de recompensar els bons comportaments. En el cas de l’espai de reforç, el premi va ser sortir uns minuts abans. Una opció que estava al meu abast.

Per tal de fer aquesta estratègia efectiva cal usar uns indicadors clars i senzills, coneguts per les dues parts,  que permetin dir si s’ha aconseguit el premi. El premi ha de ser gradual, per permetre que tothom en pugui guanyar una mica si hi posa de la seva part. I cal ser rigorós, en el sentit de no premiar si no s’ha complert amb el que es demanava. Els punts a premiar són aquells aspectes que són més crítics per al funcionament de l’espai. Però a més hi afegeixo comportaments o capacitats que tant l’alumne com jo creiem que han de millorar. La personalització és molt important, ja que tant els alumnes com jo entenem que persones diferents necessiten avançar en direccions diferents. I el consens també és un ingredient clau, perquè ens situa visiblement a alumnes i docents remant en la mateixa direcció.

La inspiració va venir directament de la teoria pedagògica més bàsica. Cal felicitar i premiar per tal de remarcar aquells comportaments que volem que es repeteixin. Tot i que estudiar ja té un premi, que és aprovar, als alumnes els costa esperar una conseqüència que arriba a mig termini, el fet de introduir conseqüències immediates els permet veure més clarament el que guanyen amb el seu esforç. Es tracta de dissenyar l’activitat perquè allò que volem es produeixi de manera directe i fàcil per a tothom.

En aquest mateix sentit, recordo les pràctiques de Biologia Cel·lular, quan anava a la universitat. Sortíem a les 21h si o si, no importava quin era el nostre comportament, ni el volum de feina fet. Esforçar-se no tenia cap recompensa. Per tant, no ens esforçàvem, i només fèiem bromes i teníem un comportament gens propi de l’àmbit en què ens trobàvem.

En el cas de les tasques dels estudiants, crec que és bo incentivar la productivitat. No tant que treballin molt, sinó que ho facin suficientment i amb prou qualitat. El model de treballar bé enlloc del model de treballar molt. És molt més fàcil encoratjar als alumnes en aquest sentit, sempre que partim de definir objectius realistes i consensuats. Crec que és la manera més adequada per enfocar el treball, també el dels adults, tot i que aquest ja és un altre debat.

Quan el futur llunyà no incentiva

Observant els professors des de l’altra banda (tercera i última part)

He trigat uns quants mesos a concloure aquesta entrada que vaig iniciar cap a finals del mes d’abril, i no ha estat pas casualitat. Fa només un parell de setmanes que he fet un salt endavant per entendre com gestionar l’aula, d’això en parlaré ben aviat, de moment fixem-nos en els docents veterans.

Per ressituar-nos ràpidament en aquesta trilogia lleugera, diré que a cada capítol he parlat d’un estil de professor, no fent-ne un anàlisi profund, sinó fixant-me només en el que coneixem com a gestió de l’aula. Entenc per gestionar adequadament l’aula el fet de mantenir un cert control sobre el que passa a la classe, de manera que la gran majoria o la totalitat del grup faci les tasques proposades a un ritme raonable i mantenint l’atenció prou alta i les converses i comentaris entre companys de classe a un nivell mínim.

La trilogia va començar amb la “L”, una professora novella que amb prou feines aconseguia que se l’escoltés per damunt de la remor general. Vaig seguir amb l’”O”, un professor que liderava la classe amb tècniques apreses, properes al món de la interpretació, que li permetien imposar-se amb la seva veu, to i posicionament davant dels alumnes, però que malgrat tot no va aconseguir conquerir-nos. I acabaré amb en “C”, que va exercir un lideratge amable i va ser excel·lentment valorat per tots el darrer dia del curs.

En “C” usava tècniques. Ens va parlar de provocar algun riure inicial per trencar al gel i aconseguir un clima positiu. Ens va parlar d’usar el vocabulari al nostre favor i no usar paraules com cansat, avorrit, sense ganes...perquè el llenguatge es contagia. Ens va parlar de no deixar que els nois facin el que vulguin, però no castigar un noi que no vol participar ni donar-li privilegis per inclinar-lo a fer-ho.

En definitiva, el bon professor és aquell que d’una manera o altre (habitualment amb la pròpia experiència feta a base de prova i error) va trobant un llistat gran de com fer cada cosa. Els trucs no són complicats i no passen per imposar-se a l’altre, sinó per fer natural que passi el que vols que passi. No crec que es puguin donar receptes, però si que es pot dir en què fixar-se i en experiències que han sortit bé a altres docents perquè serveixin d’inspiració per crear les pròpies.

La ubicació dels alumnes és fonamental. Situar-los en U per donar una explicació, de manera que els controles a tots. Asseure’ls individualment si han de treballar individualment. Allunyar els alumnes que interaccionen massa. Cal anar observant el que passa i moure’ls per tal que no passi.

El clima cal graduar-lo, no ens podem posar enfadadíssims sempre que passa una coseta. Si funciona el clima de bon rotllo, no cal canviar-lo. El clima que obtenim també depèn de la motivació que transmetem, tenint en compte el llenguatge verbal però sobretot el para verbal (entonació variada i ritme adequat) i el no verbal (usar el cos perquè ens acompanyi en les explicacions). Hem de partir de nosaltres mateixos perquè si estem motivats, ho transmetrem, però sinó ho estem, també.

La intensitat de les activitats s’ha de tenir en compte. Les hem d’ordenar segons les nostres necessitats i segons les realitats que ens trobem (hora del dia, estat inicial, activitat següent). Si classifiquem les intensitats de qualsevol activitat en baixa, mitjana o alta, veurem que no els podem fer passar d’alta a baixa de cop, ni al inrevés.

Els temps que usem a l'hora de donar explicacions han de ser suficients però mai massa llargs.

I cal premiar, perquè realment és molt més efectiu que no pas castigar. Per norma, els premis no han de ser mai materials, però si es donen, tothom ha de rebre alguna cosa (encara que no sigui igual per tothom). Habitualment es faran premis afectius en forma de felicitacions i valoracions positives per premiar allò que s’ha aconseguit, però es premiarà sobretot els passos que es fan en el camí que volem reforçar.

En “C” era bon professor tot i que ni ell mateix s’ho reconeixia, tenia tant integrada la forma de funcionar que no li costava esforç i per això no hi trobava mèrit. I això els passa a altres bons professors que conec, ells ni saben que ho són, però els seus alumnes si que ho saben, i tant que ho saben!

Quan un simple detall fa meravelles

Emprendre en el camp de la docència.

Ja fa uns mesos que estic preparant-me per iniciar la meva activitat professional com a docent de forma autònoma. La conjuntura econòmica fa que hi hagi poc lloc per a professionals sense massa experiència. I la meva pròpia conjuntura em fa inconformista, i m’empeny a cercar la qualitat i l’ideal, que queden força lluny en moltes empreses i institucions, no ens enganyem. Així doncs, ara que puc, inicio aquest camí dur i solitari, però molt desitjat.

Al setembre obrirà una acadèmia de reforç per a alumnes d’ESO. Jo l’anomeno espai de reforç, al·ludint al seu caràcter de lloc on hi caben diferents possibilitats més enllà d’una relació direccional entre professor i alumne en que un parla i l’altre assenteix.

La meva motivació per tirar endavant aquest projecte ha sigut la de millorar la tasca que vaig fer el curs passat donant classes particulars. Crec que a els meus alumnes els hagués convingut més un model amb més possibilitats. Un lloc pensat per ells, un espai com la oficina dels adults, sense les distraccions de casa i sobretot més temps per dedicar-los.

Es fa molt difícil poder formar persones en una hora i mitja a la setmana. D’aquesta manera tindré la oportunitat d’estar més temps amb ells, però sobretot tindré més temps per no intervenir de forma directa, perquè els nois de l’ESO necessiten anar agafant més responsabilitat en el seu aprenentatge. Han d’anar decidint què volen, sense que els deixem totalment sols en aquest procés. Ajudar-los si, però sobretot facilitar-los que els vagi bé, oferint-los les condicions adequades. S’ha demostrat empíricament que un sistema que facilita és molt més efectiu que no pas un sistema coercitiu, amb amenaces de tot el que els pot passar si no aproven :”Que et quedes sense Play!”

Amb molta il·lusió i sobretot amb cura donaré suport a aquells nois i noies que els seus pares em confiïn. En aquest viatge em dona força el record molt present de tots els nens i nois amb els que ja he treballat, des dels ganàpies de l’IES Salvador Espriu fins els menuts del casal d’estiu, passant per les hores asseguda al costat d’en Pau, la Maria, l’Àlex o en Jordi. Amb la il·lusió desapareixen els temors i es pot somiar en un futur millor.

Establir normes. Aprenent del casal d’estiu.

Fins ara, un dels meus punts més fluixos com a docent ha estat l’establiment de normes. I era així, fonamentalment, perquè no hi creia o desconeixia com treballar-hi.

El primer dia de casal em vaig trobar que es va dedicar més d’una hora a parlar de les normes i a deixar-les fixades. I em vaig adonar que aquest exercici és convenient quan s’inicia qualsevol activitat amb nens o adolescents, per breu que sigui. Les normes no tenen perquè ser una tirania, es tracta simplement de qüestions de convivència i de sentit comú. Crec que és convenient explicitar-les per escrit i que les dues parts expressin que hi estan d’acord abans de començar d’activitat. Així sempre ens hi podem remetre en cas de conflicte.

Caldrà que l’adult pensi un llistat breu de normes senzilles abans de començar l’activitat, i que estigui obert a introduir-hi algun canvi o noves normes si tant l’educador com els alumnes ho consideren oportú.

També serà imprescindible que es castigui als alumnes que no les compleixin de manera reiterada, sempre fent-los un o dos avisos prèviament. Han de ser càstigs iguals per tots i coherents (relacionats amb el que s’ha fet malament).

Quan es tracta amb persones sempre hem de ser flexibles en l’aplicació de les normes, ara bé, cal impedir que l’alumne se surti amb la seva. Quan l’alumne faci una petició per rebaixar la norma, sempre que sigui raonable, no li concedirem el que demana, sinó una solució intermèdia entre la norma i el que vol. Ha de quedar clar sempre que és el docent qui “mana”. A mesura que els alumnes entren en l’adolescència, però, cal que els atorguem responsabilitats a ells, també referents al compliment de les normes i als càstigs.

Les normes no són arbitràries, sinó que tenen a veure amb els límits necessaris en qualsevol activitat humana per tal de fer possible i agradable la convivència amb els altres, des de la llar fins la feina, passant pels carrers o qualsevol espai amb altres persones.